algo de nubes
  • Màx: 30°
  • Mín: 24°
30°

L'humor negre de «Petit patit país»

«Petit patit país» "certament un títol d'allò més efectiu, d'allò més colpidor, tota una troballa per part del seu autor" no és un llibre agradable però gosaré dir que s'ha de llegir precisament per això, perquè dóna un testimoni descarnat respecte a la nostra realitat col·lectiva més immediata. I és que, òbviament, un testimoni d'una realitat diguem-ne deficient, gens plaent, no pot ser "al seu torn" gaire agradable. Donar testimoni de la realitat té les seves servituds. Fer lirisme "qui ho dubta?" sempre és molt més plaent, més agradós, tant per al poeta com per al lector. Però els temps han canviat i no estan "de cap de les maneres" per a certes efusions.

A nivell de Cavorques, aquest canvi és prou evident. L'Escola Mallorquina, a començaments del segle que acabam, canta un món idíl·lic. Els clàssics llatins són el model a seguir. Fora ja de l'Escola Mallorquina, Bartomeu Rosselló-Pòrcel pot encara fer un relatiu classicisme "per dir-ho així" per molt que els epígons li arrufin una mica el nas. En tot cas, no tracta de denunciar cap realitat, ni cultiva la ironia "ni l'asteisme, que diu en Víctor" ni molt manco el sarcasme. Però després de la guerra incivil i després dels quatre mosqueters dels anys cinquanta "Blai Bonet, Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover i Llorenç Moyà" la poesia deixa de tenir com objectiu exclusiu la creació de la bellesa formal. Progressivament, es fa una mica revulsiva, bel·ligerant si no exactament debel·ladora, denunciadora, crítica.

Un bon exemple d'aquest tipus de poesia tal vegada més èpica que lírica "si entenem l'èpica com una èpica d'anar per casa, antiheroica, sarcàstica "és aquest nou volumet de la col·lecció La Butzeta de Lleonard Muntaner, col·lecció que s'està consolidant prou en un espai de temps molt breu i que està animant força el panorama poètic insular.

Petit patit país, amb una mica de sort, crearà una certa polèmica. Entre altres motius, perquè l'amic Víctor Gayà "que és un mestre en qüestions de registres i de retòrica amb retranca" hi ha fet una paròdia feréstega i ferotge de la famosíssima Balenguera, que és tot un tour de force des del punt de vista de la tècnica o de l'escriptura i, a la vegada, un monument a la insatisfacció dels que ens hi sentim, insatisfets (segurament sols una minoria prou limitada; tampoc no ens podem fer gaires il·lusions).

De més a més d'aquesta La Balenguera "tan musical com l'original", els poemes que m'han agradat més són Apocalipsi, Avui no em parleu de la pàtria, Ens queda el pagès, la petita seqüència de Sigui satiritzat el teu honorable nom, Fer país és ballar de bot? i Mallorquí de pedigrí. D'aquest darrer text, em permetré de reproduir la primera i la darrera estrofa: «Mallorquí de pedigrí, / de raça com el porc negre / i el negre ca de bestiar; /com el ferreret nocturn / i el myotragus extint. // Mallorquí de pedigrí, / l'any seixanta clarejà / amb un vedell d'or al sol / i amb lluna plena al calaix. / Encara va enlluernat».

L'humor negre que s'imposa al Petit patit país queda ben en evidència en el text de Mitja generació de degenerats que comença tot afirmant: «Mitja generació de degenerats / han fet més mal que el gran tirà». I, en conseqüència acaba demanant: «Donau-me un tirà com cal, / que tengui cap, per decapitar-lo. / Alliberau-me dels profans, / dels degenerats entrats en costura, / que no tenen ni cap ni fava que escapçar». Òbviament, plantejaments d'aquesta mena no agradaran a tothom. Tanmateix seria ben hora d'adonar-nos o entémer-nos que reaccions semblants no són gens ni mica gratuïtes. En definitiva, Petit patit país no és més que una conseqüència de la realitat, o de les realitats, que posa en evidència. Perquè tot poeta té també alguns deures que complir amb la veritat. Encara que això li faci arriscar o posar en perill la seva pell lírica.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.