L'ou que es mossega la coa

Puc entendre una mica aquest desencís. Després d'uns anys, massa en el nostre cas, d'un govern de signe oposat al que voldríem, s'obren les portes a un nou horitzó que en la llunyania de les nostres particulars quimeres se'ns aparenta edènic. Potser, obstinats a vèncer la boirina que ens el difumina, l'horitzó, i embriacs una mica de l'eufòria de la victòria, som incapaços de veure que hi ha un llarg camí, tortuós, pedregós, no gens fàcil, etc., per atènyer-lo. Som incapaços de veure que el procés de transformació social al qual, en teoria, s'aspira és molt complex i lent. Vaja, que no és com aquells cavalls de rondalla que fan tanta via com el pensament. Una altra raó a no descartar per justificar aquest desencís, és que potser no s'avança amb les prioritats individuals dels qui el manifesten. Què vull dir? Una cosa ben òbvia. Tota acció de govern, per limitacions inherents "pressupostàries, majoritàriament, però també humanes i de vèncer certes inèrcies", han de prioritzar unes accions per damunt unes altres. Es podria donar el cas que les accions empreses pel govern no fossin valorades de la mateixa manera per l'executiu que pels integrants de la pinya.

Crec que en el cas de les Balears hi ha altres factors a tenir en compte. En primer lloc ningú no es pot desprendre "ho diré amb un símil futbolistic, ara" de la por escènica que suposà el 5 a 2 a les passades generals, ni la no obtenció dels senadors progressistes de Menorca i les Pitiüses. (Segurament, però, si s'analitza de manera freda i assossegada es pot arribar a la conclusió que aquest indici, diguem-li de derrota, pot no tenir cap conseqüència de cara a les eleccions del 2003). D'altra banda, per ventura és dóna massa importància a aquestes mobilitzacions que aquests dies sovintegen, sobretot, i més que res, per l'efecte dominó que puguin exercir sobre la massa amorfa de població. També se subestima la capacitat de mobilització que té la dreta. Es creu per definició que la mobilització (tractorades, talls de carretera...) és patrimoni de l'esquerra. Veim que no és així. Sinó tota una altra cosa: la dreta és pragmàticament disciplinada. Sap d'una hora enfora qui són els seus i qui no! Haurien gosat a mostrar els ullals davant: en Cardona, en Miquel Ramis? Haurien gosat empastissar la façana de l'Amo? També s'ha de dir que l'esquerra, amb això que és per definició culta, lliurepensadora, d'esperit crític i autoexigent, és incapaç de posar en pràctica aquest pragmatisme de què fa gala la dreta. A vegades aquestes veus escèptiques, tan involuntàriament i de bona fe com vulgueu, no fan altra cosa que ser l'eco de la Veu de l'oposició on es repeteix sistemàticament que aquest govern no fa res però ningú, de l'oposició em referesc, no és capaç d'assenyalar una actuació concreta, que no sigui la de saber fer ploure, que aquest govern hauria d'haver emprès i no ho ha fet. Segurament hi ha més coses a dir "enumerar les realitzacions del Pacte" i matisar però hem esgotat l'espai. El títol? Un error conceptual o tipogràfic? No: una contribució esperpèntica i gratuïta al surrealisme imperant. Un altre dia hi tornarem.