Diu Manuel Castells "una personalitat intel·lectual de primera i una de les poques persones que hom sospita tenen alguna intuïció sobre cap on va el món i per què" que els seus alumnes a la Universitat de Califòrnia no tenen problemes de identitat, textualment que «tenen un fort sentit identitari». Ja sé que aquesta és una forma molt tòpica de començar un article, però podria compensar-se amb el pes de la veu i amb allò que diu, com podran notar fins i tot els molts que ens envolten i ens llancen contínuament a la cara, despectivament moderns, que ells no tenen problemes de identitat, perquè són universals, estan oberts al món, no són de cap lloc en particular i no estan disposats ni tan sols a considerar aquestes cavil·lacions pròpies d'un pensament passat i petit, que sortosament aviat serà superat definitivament pel cosmopolitisme. Els estudiants de Califòrnia "entenc" no tenen problemes d'identitat no perquè no en tinguin, sinó precisament perquè en tenen una: posseeixen la convicció de pertànyer a una cultura determinada, occidental, científica, que pretén mantenir comunicació amb totes les que existeixen, encara, i amb les que sobrevisquin a la globalització, i demanar-les que hi participin, per evitar que la globalització sigui un simple nom de la imposició més global de la història. Perquè posseeixen la convicció de pertànyer a una cultura "o a més d'una" que malgrat el seu creixement es troba enmig d'una tradició que no va començar fa quatre dies ni espera desaparèixer "engolida per una altra" d'aquí a altres quatre. Perquè no veuen en la seva cultura una reducció del món al propi corral, ni a aquestes formes d'autocontemplació anecdòtica que tan bé coneixem: el folklorisme, el localisme, el giravolt solipsista i covard, i perfectament inútil per conservar qualsevol identitat, sobre lo nostro. Sí hi veuen un punt de partida, un fonament, un jaciment que dóna sentit a tot el que ens va passant davant els ulls i ens interroga dia rere dia des de la diferència i el repte de la comparació; res de nou, el mateix que la tradició centroeuropea anomenà el sentit de la terra, tot proposant que per ser un pensador "i una persona" veritablement universal hom d'estar arrelat en una cultura particular, el mateix que ens ensenyen Miró (malgré Boadella, i abans d'entrar a discutir la qualitat de la seva pintura), Galdós, Montaigne o Galileu, Munch, Cortázar o Ryünosuke, tots universals, tots particulars. Tenir una identitat, i que no sigui un problema, no vol dir molt més que tenir un qualsevol fonament sobre el qual edificar-se un mateix, educant-se, aprenent, innovant i comunicant-se i fent costat als altres. No vol dir repetir que la pròpia cultura és la millor, i potser ni tan sols estimar-la. Sí dir que tenim un fonament, un punt de partida i un motiu per partir, el que sigui: el coneixement, la ciència, algun paisatge que superposem als altres, alguna emoció o desig propis. Vol dir que molta o poca globalització "en qualsevol cas un procés ingovernable i imprevisible, fins i tot si ets Manuel Castells" difícilment farà de nosaltres simples subjectes de consum, consumidors de les diferències culturals que es mantinguin com a objecte exòtic, éssers repetits i dependents. Tenir una identitat no és molt més que el que va fer Andrzej Wajda la nit dels Oscar: em poden veure per un minut més de mil milions de persones i, tot i que sé anglès, vull parlar en polonès (en polac!) per dir amb precisió el que penso. A la fi, el veritable problema és tenir una identitat, qualsevol, perquè tenir una identitat és tenir una responsabilitat: els qui no tenen problemes d'identitat llençaran un paper a terra amb la tranquil·litat de saber que cap terra no és el de ca seva, ni el del petit carrer ni el del planeta. I el problema "que pels qui no el senten seguirà inexistent" és que podran seguir sense problemes rebutjant qualsevol cultura, perquè si no poden apreciar cap cultura, ni tan sols la pròpia, molt menys apreciaran un signe de la més petita ni de la cultura global que creix damunt de gairebé totes. Encara n'hi ha que mantenen el llistó entestant-se amb la idea que l'afirmació de la pròpia cultura suposa necessàriament la denigració de les altres, començant per les que els són més properes. Esforç que mantenen tenaçment, però que "en un país on un rei del passat va dictar, per no contaminar-se amb altres cultures, la prohibició de cursar estudis en universitats estrangeres, tal com va fer Felip II el 22 de novembre del 1559" fa difícil pujar el llistó encara més alt.