Surt al carrer i em top amb un amic castellà que a manera de salutació em diu «hemos ganado». M'ho diu somrient, el temps que avança cap a mi el braç dret, amb el puny estret i el polze estirat en senyal de victòria. No cal que em digui res més per entendre'ns, ha guanyat Almodóvar. I en comptes de compartir la seva satisfacció, pens que encara som a temps de proveir-me de moral per a sobreviure al bombardeig almodovarià. Així que em dispòs a resistir els serials «Almodóvar arriba a Madrid», «Almodóvar menja xurros per celebrar l'Oscar», «Almodóvar estima Espanya». En realitat, Almodóvar és un magnífic cineasta, i potser no en té la culpa que hàgim assumit els seus èxits professionals com a cosa pròpia, talment els dels Reial Madrid de fa quaranta anys. O potser sí? Almodóvar conta unes històries carnals, protagonitzades per dones luxurioses, amb independència d'edat, condició social o coeficient intel·lectual. I aquest, la luxúria, és un desig que es troba més estès d'allò que sembla a primera vista entre la societat espanyola. Conti la història que conti, Almodóvar sempre ens proposa conviure amb el pecat de la carn. I això suposa tocar-nos el viu. Quan feim balanç del segle XX, ens adonam que ens hem mogut més prop de l'òrbita del cardenal Segura que de la de Ferrer i Guàrdia, per bé que enaltim aquest i ridiculitzam l'altre. La República mateixa era moralitzant. I la Generació del 27, que és el símbol literari d'aquella època liberal i colorista, també era moralitzant. Almodóvar és un fill de la gent del 27, maquillat en el Maig francès i a totes les mogudes casolanes del neoliberalisme madrileny dels vint anys darrers. Parlam de mogudes. Aquests dies, coincidint amb la moguda dels Oscar, ha mort Matías Colsada, un empresari de pell pàl·lida que aromava a colònia barata i a cigar dolent. Però que tenia el seu encant. Quan Espanya vivia en l'amoralitat més clamorosa de la postguerra i glorificava un puritanisme sexual trist i hipòcrita, aquest home "empresari de varietats" assumí la responsabilitat de convertir-se en el contrapunt ètic de la Secció Femenina, i va recórrer els escenaris amb «las alegres chicas de Colsada». Aquestes eren un grapat d'al·lotes amb els cabells oxigenats, que tenien les cames i les cuixes una mica més esveltes que la majoria i que les movien envant i enrere, amb més voluntat que gràcia, enfundades en unes calces que ja havien deixat escapar més d'un punt. El mèrit de Colsada rau en el fet que s'entestà a revifar un gènere que la censura havia ferit de mort. Enrique Llovet contava l'anècdota següent, protagonitzada per un altre empresari, José Juan Cadenas. Acompanyava, el tal Cadenas, el funcionari encarregat de censurar el seu darrer espectacle. Aquest, el funcionari, era dels més intransigents. És a dir, dels que vetlaven perquè les vedets no es refredassin, de manera que a les que anaven curtes de falda els posava bombatxos i a les que s'atrevien a mostrar un dit de pitrera els ordenava vestir-se amb un jersei de coll alt. Exasperat per una conducta tan puritana, Cadenas li demana: «Em digui jove, quina edat té?». «Vint-i-set anys, senyor Cadenas», li va respondre aquell hipocritó. «Quina llàstima! "exclamà l'empresari" A la seva edat jo em dedicava a despullar les dones, no a vestir-les». I a continuació va ordenar als empleats del teatre que apagassin els llums i va acomiadar la companyia. Beneït rebel! Beneïda gent la que com Cadenas o Colsada reivindicaven la picaresca enmig d'un ensopiment moral aclaparador. Si més no per a fer-se perdonar l'empatx d'Oscar que patirem, Almodóvar ens deu la seva visió cinematogràfica de la revista. En coneix els secrets. Tanmateix els seus personatges reflecteixen la convivència íntima amb el pecat, tan present a l'atmosfera de les anomenades variétés.