Verrim

Però sens dubte la gran qüestió en aquest país és l'urbanismne. Si el Govern del Partit Popular de Jaume Matas i Palou hagués volgut tenir notícia puntualíssima de tot quant passava "entrant o sortint" per la Comissió insular, no ens enganyem, hauria estat perquè en aquestes qüestions hi ha un duro a guanyar. Un duro gros, s'ha d'entendre, un duro infinitament metafòric. Qui l'enganxa a l'aire, aquest duro? Algunes persones de llengua esburbada xiuxiuegen noms "posa-ho, millor, en singular" que serien la clau que han de girar les persones emprenedores en el terreny urbanístic. Tot plegat és d'un tèrbol que mareja. Ja fa massa anys que tothom ho sap tot, i ens hi acabarem avesant com a la cosa més natural del món. Acabarem, en fi, acceptant-los per promesos de les nostres filles. Bé, de fet ja fa estona que passa: les filles de qui més qui menys s'han continuat casant, moltes d'elles amb bandarres incommensurables: per l'església i a la Seu. D'altres s'han emparellat directament, qui dia passa anys empeny.

Ara, aquesta marrulleria pot acabar per ofegar la poca fe que queda en les institucions i pot afectar la fe en el sistema. Mentre hi hagi sospites d'escoltes il·legals, sospites de morts que voten, sospites sobre cementiris que carreguen el mort privat als pressuposts públics, què, en què ha de creure el ciutadà? Per això ha de votar? Ni amb el nas tapat. Això només s'arregla amb una bona entesa del sistema judicial amb l'empresa Osifar.