Avui horabaixa començ a escriure això pensant que tothom ja hi ha dit la seva sobre aquest tema, però amb el convenciment que hi ha coses, indignitats, que mai no és de demés que siguin refregades pels nassos dels botxins vegada i altra, i esperar que la llum de Sant Pau, el sentit comú, la possible bonhomonia amagada dins el darrer gruix del cervell del personal que comanda molt, tant, que pot decidir sobre la vida i la mort d'un ésser humà, els faci rectificar. El primer que t'escometen els partidaris de tallar colls a dojo, tot plens de l'errada tesi que si mates el ca, s'ha acabada la ràbia, (hi ha més cans i més ràbia), és la següent: i si ara arribes a ca teva i trobes un assassí que ha violat i mort la teva filla, què faràs? I jo sempre repetesc la mateixa recatòria: mira, agafaré una destral i li xaparé el cap. És instintiu, és quasi natural el reflex de la fúria del moment, d'autodefensa. Però d'aquí que una societat teòricament democràtica estigui licitada per escanyar, enverinar via intravenosa, literalment torrar a una cadira farcida d'electricitat, asfixiar amb gas, penjar, decapitar, afusellar, en nom de la justícia, en nom meu, un momentet, fins aquí podíem arribar. Primer de tot, anem a veure, acab de llegir que un tal Javed Iqbal ha estat trobat culpable de l'assassinat de cent (100) nins al Pakistan. El diari reprodueix una fotografia del monstre en qüestió. És la d'una persona de mitja edat, bigoti com pràcticament tothom per allà, i una bruna mirada de serenor que escarrufa. Bono idò, l'han condemnat a morir de cent (100) estrangulacions, l'hauran d'escanyar cent (100) vegades, llavors en faran d'ell cent (100) trossos i el dipositaran dins cent (100) calderes de matances amb àcid, que és el que ell feia amb les seves víctimes. Tot allò tan antic que es denomina la Llei del Talió. I a mi em revenen uns interrogants ben fotuts, aquests: Qualcú pot creure que un home que està demostrat que ha mort cent (100) ninets pot estar bé del boll? I si no està bé de la cabota, no és un malalt? I si és un malalt, és responsable dels seus actes? Com es fa això d'estrangular un home cent (100) vegades? Noranta nou se l'escanya sols un poquet, una premudeta sols, i després, la darrera estrènyer del tot? Amb una paraula, vostès mateixos. És un horror t'ho miris per on t'ho miris.
Més encara: un sol error judicial per a mi la invalida, la pena de mort, per damunt qualsevol altre argument. Saben vostès, sols als EUA, quants se n'han demostrat aquests darrers cinquanta anys? Consultin Internet. Saben vostès que a EUA, garanties processals per un tub, errors judicials a part, aquests darrers temps han executat un jovenel·lo amb mentalitat propera als sis anys, que durant el judici no s'adonà de res de la pel·lícula? I una padrina que era més subjecte de residència geriàtrica que altra cosa? I un home totalment recuperat, preparat per a la reinserció a la societat, que feia una feinada per ONG diverses i que havia estudiat dues carreres dins la presó? Saben vostès que per mèrits similars a aquests, per no haver tengut ni així de clemència, el senyor Bush té molts números per ser el futur president USA?
Estic d'acord amb vostè, Margalida Capellà, coordinadora d'Amnistia Internacional a Mallorca, en demanar una moratòria per a la pena de mort, com a primera passa per abolir-la. Estic també d'acord amb vostè a la seva intervenció al col·loqui on Bartomeu Sancho Morey defensava que a Cuba sols n'havien executats deu aquests darrers anys, i es tractava de morralla humana, indesitjables. Estic d'acord amb vostè en què als associals, els assassins, els lladres, els psicòpates perillosos, els violadors, els pedofílics, se'ls ha de decantar de la societat, però sempre amb la intencionalitat de provar de recuperar-los. Mai per mai no ens és lícit privar-los de la més sagrada de les pertinences: la vida.
Uf, ja ho he dit! Ho havia de fer o rebentava!
