El país de s'Atlètic Balears. La gespa artificial a l'estadi

La voluntat per part de la directiva de posar gespa artificial a l'estadi ha estat una espècie de terratrèmol que ha convulsionat el que semblava per molts una bèstia si no morta, sí mal ferida i adormida per inanició.

S'ha dir clar: dins una societat economicista i uniformidora, s'Atlètic és un club precapitalista, quan no d'organització social tribal. Aquest és el seu màxim escut i el seu honor però és també el seu purgatori constant des d'on es divisa sempre l'infern en forma de destrucció i final.

Però si aquesta és la seva identitat, com es pot viure dins una societat globalitzadora? Tenc ben clar que la vida, que no la supervivència, d'aquest país es dóna per l'arrelament als orígens, però també per la modernització i per la creació de nous aspectes definidors: ha d'ésser un equip capaç de fer compatible la seva pesonalitat històrica i cultural amb la modernitat obrint-se a masses socials àvides d'una identitat.

I és aquí on es troba la clau per entendre l'oposició de molts de balearicos a la gespa artificial. És aquesta i l'estadi un símbol. L'estadi va sorgir d'una petita recuperació econòmica de la Mallorca de la Postguerra, i es va aixecar "com havia de ser a casa de pobre" partint de l'esforç de la butxaca de 2.000 accionistes, que varen decidir crear un club competitiu, de caràcter nacional i amb aspiracions. Un club refet amb la voluntat de lluitar d'igual a igual amb el seu rival: el Reial Mallorca.

L'Estadi era així com la gespa natural un signe de diferència amb altres clubs de l'illa. Expressió de la nostra tradició, històrica i aspiracions. Signe d'una identitat i d'una massa social palmesana però també forana que s'oposava amb el seu club a altres formes de veure, viure i percebre la societat mallorquina. Hem d'ara assassinar l'esperança i l'afirmació del seus creadors?

És per aquest motiu que ens oposem a la despersonalització i desnaturalització del nostre club. El progrés avui en dia en una societat desnaturalitzada passa per conservar el que és més propi i sobre això bastir l'edifici del futur. Volem conservar el nostre patrimoni d'identitat perquè sabem, decebedors, que és l'únic que posseïm. Un equip amb personalitat històrica no pot tenir gespa artificial i si fóssim nostàlgics, encara que aquesta és la més noble dels mals, voldríem formar part d'una hort com el vell Son Canals.

És per aquest motiu perquè deman a la directiva de s'Atlètic Balears que renogociï amb les institucions a partir d'altres premisses que no incloguin la implantació de la gespa artificial. El progrés autèntic del Balears, independentment dels seus esforços personals, passa en aquests moments per una renegociació amb unes institucions que han expressat una voluntat d'ajuda a l'equip en raó de necessitats comunune (club-institucions).

En aquest moment, l'únic valor tangible de s'Atlètic és el sentiment del seus aficionats i la nissaga que es desprèn de la seva història, cultural i tradició: fora d'això la seva vida està sotmesa a un deteriorament constant i implecable. Abandonat i menyspreat per les institucions públiques (que han afavorit descaradament el Reial Mallorca i a altres petits clubs) el club ha envellit gestionat i dominat per persones refrectàries al nou temps i amb un sentit patrimonial del club.

Ara no és el moment de discutir si el seu zel ha evitat la desaparició de l'equip o si polítiques més ambicioses haguessin conduít al final de la societat o bé al seu progrés. El que sí dic que durant molts d'anys, cego al futur i indiferents als canvis de la societat mallorquina i sense indagar en el seu passat com a font d'energia, el club s'ha mantengut purament per inèrcia com la coa d'un dragó.

A s'Atlètic, a la seva formació social, a la seva «etnicitat» qui l'ha destruït ha estat el turisme d'igual manera que aquest ha acabat amb els pagesos, els menestrals, els oficis, la identiat i ha produït la desnaturalització i el descohesionament d'una societat tradicional com era la mallorquina abans de la balearització.

I això com és obvi qui més ho ha notat han estat les classes populars. Perquè no s'ha d'oblidar mai que s'Atlètic Balears ha estat sempre l'equip republicà i de les classes populars. Expressió de la mallorquinitat nascuda de les primeres associacions obreres, i sobretot d'una classe mitjana-baixa, els menestrals que vivien d'oficis. Perdedor a la guerra civil. Els altres eren Alfonso XIII. El seu conglomerat inicial = militars, funcionaris estatals i botifarres. Després tornat per una burguesia dependentista venuda a interessos forans i com a tal molt més propicia a la despersonalització i a l'especulació.

Però a més d'aquestes necessitats comunes que per les institucions no són més altres que les de crear, i potenciar noves i bones instal·lacions que permetin la millora, la qualitat i la competitivitat del nostre esport, i de preveure un futur imminent que passa perquè Mallorca sigui un lloc d'oferta d'elit en turisme, el que vol dir en esport, en oci i cultura també a l'aire lliure hem de recordar a les institucions que la contribució econòmica d'aquestes ha estat nul·la. Que s'Atlètic ha sofert una injustícia històrica és la distribució dels diners públics i que la plasmació d'una ciutat esportiva que inglogui l'annex i l'estadi és pensar en sentit de futur per part de tots.

Herba natural a l'Estad i si volen artificial a l'annex.
Creuen les institucions que uns convenis que millorin l'Estadi i l'annex ha de passar per la despersonalització d'aquest equip injustament tractat? Creuen que el renunciament a gespa artificial significa una imposibilitat per a qualsevol acord?

No, nosaltres no ho creim. Sabem molt bé el que vol dir voluntat política. Volem renegociació. Si l'afer de la gespa artificial fos un mur insalvable per la construcció d'un futur millor de l'esport a Mallorca i això signifiqués la marginació una altra vegada "Son Moix, La Universíada" en les seves possibilitats per l'Estadi del Balears.

Però per favor des de quan gespa natural o artificial és un dilema irresoluble. Ja basta d'instal·lar plàstic a aquesta illa. En el millor dels casos duraria uns anys com ha succeït al Miquel Nadal. Prest vendria la funeraria i tots sabríem qui han estat els botxins.

No veuen les dues parts que la raó i el sentit comú condueix a un conveni amb un ordre de factors "els mateixos" però canviats? Confiem que el temor no sigui un parany.