nubes dispersas
  • Màx: 25°
  • Mín: 19°
22°

Morir d'amor

Llegesc que a les darreries de març serà presentat públicament un fàrmac per a tractar la disfunció erèctil masculina que, a diferència de la Viagra, en lloc d'actuar sobre els vasos sanguinis, ho fa sobre el sistema neurològic. Ja va bé. Allò que voldran saber els consumidors potencials, és si la podran consumir sense córrer cap risc. No vull donar a entendre que la Viagra sigui una píndola perillosa, però va córrer la brama que sí que ho era. De fet, un nombre indeterminat de consumidors habituals tombaren el coll en ple èxtasi amatori, cosa que va alarmar força els homes. Després, els resultats de l'autòpsia ens permeteren saber que els traspassats havien fet un ús abusiu del medicament. Així que la Viagra no contenia substàncies criminals si s'administrava amb sentit comú. Tanmateix, abans que el consum excessiu de Viagra fes víctimes mortals, n'havien fet altres productes consemblants que fa cent anys ja eren als prestatges de les apotecaries. Per exemple, a Félix Faure (1841"1899), President de la República Francesa a les darreries del segle XIX, el matà un atac de fortor provocat per la ingerència excessiva d'un determinat fàrmac, encara que el certificat mèdic digués que havia mort d'apoplexia. La prudència que envolta les qüestions d'Estat justifica la mentida. Cas d'haver"se fet públic el motiu real, el prestigi de la masculinitat francesa hauria sortit internacionalment malparat. Sobretot a Espanya, on la gent se sentia d'allò més orgullosa de les aventures amoroses d'Alfons XII a casa de La Palitos. Per afegitó, l'animadversió que aleshores sentien els espanyols envers els francesos es traduïa en burles claríssimes a la masculinitat d'aquests, com es desprèn d'un cuplet que serveix a la Fornarina per a enyorar la pàtria des de París estant: «En mi país,/ en mi país/ las aves son como en París, sí;/ pero su canto no olvido yo,/ que no es igual: éstas cantan muy mal./ En mi país,/ en mi país/ el gallo no es como el de aquí, no;/ lanza un kikirikí, kikirikí;/ dicen los de aquí./ 'Ay, sí señor, ay, sí señor!/ Los de allí cantan mejor». Cal imaginar que, amb tal d'evitar l'escarni del que havia estat el president de la República, els assessors d'imatge del govern decidiren atribuir el seu traspàs sobtat a la tensió nerviosa que li procurava el cas Dreyfus, en plena efervescència des del moment que Zola havia proclamat la innocència del senyor Dreyfus, aleshores condemnat a cadena perpètua per espionatge. Finalment, Dreyfus acabaria al carrer, i aquell «Jo acús» de Zola publicat a L'aurore, esdevindria un document emblemàtic per als defensors dels drets humans. Tornem però a Faure, que en qüestió de galanteig degué ésser un precursor de François Mitterand. Si més no, en assolir la presidència del govern podia mostrar un currículum tan brillant en experiències polítiques com amoroses. Malauradament, la seva major glòria política va coincidir amb la decadència de la seva activitat sexual, cosa que un triomfador de la vida no podia admetre de cap manera. Així que els metges més prestigiosos de París li recomanaren una píndola d'efectes miraculosos, encara que els efectes eren idèntics als de la Viagra. És a dir, sols tenien una durada determinada. Aquesta circumstància hauria de tenir conseqüències tràgiques per a ell, segons conta, amb prosa magistral, Néstor Luján. El dia del seu traspàs, monsieur Faure havia previst una cita amb madame Meg Steinheil a una estança que donava al seu despatx de presidència. Quan calculà que la dama era en disposició de rebre'l, va ingerir la píndola i s'encaminà cap a la porta que separava les dues cambres "figurau"vos"ho!", més content que unes castanyetes. No hi arribaria, tanmateix. El secretari el faria tornar enrere perquè a la sala d'espera hi havia el cardenal Richard amb molta pressa per veure'l. Així que no va tenir altre remei que fer passar la santa eminència, no sense tenir esment de situar"se rere la taula del despatx per tal de dissimular el seu estat eufòric. La visita s'allargà moltíssim. I quan el cardenal abandonava el despatx, arribava el Príncep de Mònaco que tenia audiència demanada. Evidentment, Faure no el podia fer objecte d'una desatenció, i també el va rebre, ara ja sense necessitat d'haver de dissimular res. Diguem"ho sense embuts: l'efecte de la píndola havia passat i l'emblema de la seva masculinitat penjava com una fulla de col. En quedar"se finalment sol, què podia fer monsieur le président, sinó prendre's una altra píndola peti qui peti? Així ho va fer. I va petar ell. D'això els francesos en diuen morir d'apoplexia. Per aquestes contrades som més lírics i optam per dir"ne morir d'amor.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.