Hauríem de deixar de parlar tant de política. Si no és a mig o a llarg termini, no hi ha res que ens permeti dir que ens canviarà la vida, per a bé o per a mal. A més, el mig i el llarg termini no interessen a quasi ningú. I, a més a més, aquells que s'hi interessen (que ens hi interessam) tenen més probabilitats d'equivocar-se que de cap altra cosa "fins i tot quan pensen malament. Però, deu ser com un vici. No hi ha cap esport ni cap espectacle públic que susciti tanta de participació i tanta d'expectació com un procés electoral. Una punta d'audiència televisiva encara no s'ha aproximat, ni prop fer-hi, al nombre de persones que van a votar. Ens queixam del baix nivell d'afiliació als partits, però, llevat d'algun equip de futbol, quantes associacions superen en afiliats i en simpatitzants les organitzacions polítiques? Per molt que pugi l'abstenció, ens obstinam a creure-hi. Hi mantenim, majoritàriament, una relació similar a la d'un enamorat que rep carabasses. Però, el temor i l'esperança, els dos grans mòbils de la conducta humana, tenen cada dia menys pes en el nostre comportament electoral. L'única motivació que sembla avançar és la repugnància. Els polítics poden quedar-se tranquils amb aquesta dolça derrota: només en unes municipals palmesanes el nombre d'inhibits és superior al de participants. El sorpasso del partit abstencionista els prendrà per sorpresa, com al PSOE. Tot i així, com que aquest fet permetrà que hi continuï havent guanyadors i perdedors, no els afectarà gaire, sobretot els vencedors. I, al capdavall, quan les coses, en general, van bé hauríem d'estar contents. Amb una situació com aquesta, de relativa llibertat i benestar, és molt millor no preveure que algú ens pot canviar la vida. Contribueix a mantenir la complaent ficció que som autònoms i responsables de tot allò que ens succeeixi. Només té d'incomprensible que els exclosos, ho siguin també del màrqueting polític, perquè les esperances i els temors a curt termini són d'ells. No hi cap partit que vagi a pouar entre ells. Per ventura, per sort, perquè això podria ser peronisme o «fujimorisme». Finalment, la gran majoria dels que encara votam, no hi tenim ni res a perdre ni res a guanyar. Com no sigui que el discurs del governant de torn ens hagi de resultar més o menys agradable. Però, hi tornam, com els drogoaddictes. No sé si la fe mou muntanyes, però la fe política continua arrossegant milions de persones.