Intimitats inconfessables
Quan érem adolescents, nosaltres, la colla sineurera de la placeta del Pou d'en Rabassa, creu de terme magnífica, les darreres cases del poble camí de Sant Joan, teníem per costum un parell d'entreteniments estiuencs nocturns d'una notable pocavergonyeria, gairebé tots ells inconfessables, però com que tanmateix són veritat, i com que mai no me'n vaig confessar, potser contar-ho ara resulta una bona teràpia per alleugerir malmenades consciències, guarir una mica les nafres dels remordiments tants anys mal estotjats, i de passada exposar-ne públicament el meu penediment, com feien els "mau-maus" d'aquesta terreta aquell temps i moment. Que qui eren els "mau-maus"? Sí, home, aquells "de colores". Don Bruno potser us ho contaria millor que jo, tot aquest caloportal. Un altre dia amb més temps us en faré cinc cèntims, ja que, ara que hi som, pens que ho consider d'interès social, mirau per on. Com provava de dir, aquell temps, com que no hi havia televisió i la ràdio es tancava després d'haver passat el rosari en família amb "Ràdio Vaticano", o sia, prestet, la colla de mostels erugats i encuriosits que érem, anàvem a guaitar les finestres de les parelles de casats de fresc i d'altres més garrudes, però que sabíem que practicaven una activitat sexual notable, més que res per si podíem aprendre-hi alguna cosa, que del sexe, llavors, ni se'n parlava. Allò era i representava una mena d'aula d'educació sexual a la brava, en viu i en directe com aquell qui diu. Sí, ja ho sé que era molt lleig, això, ja ho sé! Però com que ho fèiem, ho fèiem i foris! Érem uns "voyeurs" impresentables. Gairebé mai podíem arribar a veure res, si no era qualque pic molt excepcional, perquè aleshores quasi tothom "ho feia" amb la llum apagada, però escoltar, ostres si en sentíem de bugat de cent quintars. Arribàrem a tenir un ben sofisticat i nodrit arxiu d'informació de com es podia fer cruixir el somier i les barres mestres del llit. Aquella dona que feia el gemeguet tan dolç, talment moixa damunt teulada. L'altre que no trempava si no era amb un bon tango d'en Gardel, ballat a pèl i entre penombres de lluna plena. Aquell de més allà que emprava amb la dona el mateix argot de llenguatge que amb la mula, allò de: arri, arri et dic! Ou! Ou un poc! Ooooou! I així.
També a Opinió
- Recollida de signatures contra la macrourbanització de Palma
- Ha mort Francesc Moll i Marquès, fundador del GOB, hereu de Can Moll i editor compromès amb la llengua catalana
- Oferta milionària per a comprar la plaça de toros de Palma
- El batle de Petra va aprofitar el càrrec per ‘auto-legalitzar’ el seu lloguer turístic i forçar la legalització de la bodega de ‘Coleto’
- Els hotelers llancen la campanya 'Tourist, go home happy' amb la intenció de contrarestar les multitudinàries protestes contra la turistització
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.