Quan érem adolescents, nosaltres, la colla sineurera de la placeta del Pou d'en Rabassa, creu de terme magnífica, les darreres cases del poble camí de Sant Joan, teníem per costum un parell d'entreteniments estiuencs nocturns d'una notable pocavergonyeria, gairebé tots ells inconfessables, però com que tanmateix són veritat, i com que mai no me'n vaig confessar, potser contar-ho ara resulta una bona teràpia per alleugerir malmenades consciències, guarir una mica les nafres dels remordiments tants anys mal estotjats, i de passada exposar-ne públicament el meu penediment, com feien els "mau-maus" d'aquesta terreta aquell temps i moment. Que qui eren els "mau-maus"? Sí, home, aquells "de colores". Don Bruno potser us ho contaria millor que jo, tot aquest caloportal. Un altre dia amb més temps us en faré cinc cèntims, ja que, ara que hi som, pens que ho consider d'interès social, mirau per on. Com provava de dir, aquell temps, com que no hi havia televisió i la ràdio es tancava després d'haver passat el rosari en família amb "Ràdio Vaticano", o sia, prestet, la colla de mostels erugats i encuriosits que érem, anàvem a guaitar les finestres de les parelles de casats de fresc i d'altres més garrudes, però que sabíem que practicaven una activitat sexual notable, més que res per si podíem aprendre-hi alguna cosa, que del sexe, llavors, ni se'n parlava. Allò era i representava una mena d'aula d'educació sexual a la brava, en viu i en directe com aquell qui diu. Sí, ja ho sé que era molt lleig, això, ja ho sé! Però com que ho fèiem, ho fèiem i foris! Érem uns "voyeurs" impresentables. Gairebé mai podíem arribar a veure res, si no era qualque pic molt excepcional, perquè aleshores quasi tothom "ho feia" amb la llum apagada, però escoltar, ostres si en sentíem de bugat de cent quintars. Arribàrem a tenir un ben sofisticat i nodrit arxiu d'informació de com es podia fer cruixir el somier i les barres mestres del llit. Aquella dona que feia el gemeguet tan dolç, talment moixa damunt teulada. L'altre que no trempava si no era amb un bon tango d'en Gardel, ballat a pèl i entre penombres de lluna plena. Aquell de més allà que emprava amb la dona el mateix argot de llenguatge que amb la mula, allò de: arri, arri et dic! Ou! Ou un poc! Ooooou! I així.
Tot això m'ha revengut dins el primer gruix de la memòria quan he llegit al diari, talment: «TVE i Tele 5 exhibiran la intimitat de 26 persones sotmeses a situacions límit». I he continuat llegint: "Gran Hermano" i "Los Robinsones" filmaran mesos de convivència claustrofòbica. Tot plegat sembla que és un invent holandès i que, per tant, en cobra drets d'autor la TV d'aquelles contrades. O sia que, durant cent dies deu personetes humanes de sexes barrejats conviuran absolutament incomunicats de l'exterior, mentre un fotimer d'ulls electrònics i micròfons aniran gravant tot el que facin, des d'anar al lloc comú fins a pegar un terringo, que en deim a Sineu. Mentre, tot el que es grava es va emetent "salvant situacions massa compromeses, diuen, ja es veurà," i el mateix públic televisiu és el que dóna el guanyador i sols n'hi pot haver un, per això mateix tots es fan la punyeta els uns als altres, per allò del lluïment personal. El premi és de devers quinze o vint milions de pessetes, vénga, que basti. Abunda la informació que llegesc en què: «moltes de les dones que volen concursar són mestresses de casa. És possible que les seves vides sien planes i avorrides i necessitin alguna cosa que contar als seus néts». També ens diuen que, l'associació de psicòlegs d'Holanda ha advertit que «l'experiment era irresponsable i poc ètic i que els danys mentals poden ser permanents». També ens diuen que, com que a Suècia un concursant es va suïcidar, doncs, els concursants d'aquí tendran cobertura mèdica i psicològica, no fora cosa. El que no diuen és si allà, a Suècia, el suïcidi el transmeteren, en directe o en diferit. No, això, no ho diuen. Em sap greu, no us ho puc informar.
