cielo claro
  • Màx: 24°
  • Mín: 19°
25°

El bipartidisme trencat

Sense que els electors de les Illes Balears ens ho hàgim proposat seriosament, hem aconseguit rompre el bipartidisme. El 3-3 de fa vuit anys i el 4-3 de fa quatre eren resultats que mostraven la força electoral dels dos grans partits d'espectre espanyol. Ara és evident que ja sols hem de parlar d'hegemonia conservadora perquè deixar el PSOE amb dos diputats és com arraconar-lo, humiliar-lo sobretot perquè qui presideix el Govern balear és un socialista. Sense fer extrapolacions directes autonòmiques-generals, és de sentit comú pensar els resultats de les generals en clau balear i no voler-ho fer de cap de les maneres és excusa de mal perdedor.

A aquestes generals jo em situo en el bàndol dels que hem perdut i això no és agradable sobretot quan hi havia alguna possibilitat d'haver guanyat almenys un representant a Madrid. Avui toca pensar sobre com podem trencar el monopartidisme, com podem fer valer les veus dels que ens situam en sensibilitats polítiques diferents a les espanyoles. Aprofitem l'ocasió que ens dóna l'aclaparadora victòria del PP per meditar sobre la nostra absència a Madrid. Som a un moment esplèndid per fer-ho i ara explicaré per què. En primer lloc, la victòria del centredreta ha deixat tot el centresquerra balear en la mateixa perplexitat. En segon lloc, tothom té ganes de reflexionar sobre els resultats pensant en les autonòmiques del 2003, o almenys això és el que diuen. En tercer lloc tenim temps, molt de temps per parlar i fer quallar una alternativa pròpia de les Illes Balears que arribi a l'electorat d'aquí a quatre anys. I, finalment, aquesta hipotètica alternativa ocuparà al llarg dels propers anys, si no hi ha res de nou, places institucionals que poden servir de mirall.

És més, hem de partir de dos supòsits que ens han mostrat aquestes eleccions: la frontera ideològica és molt permeable, molt més del que ens podíem imaginar, i el vot ideologitzat es queda a casa quan les propostes no fan ni fred ni calor. És a partir d'aquestes consideracions que caldria fer feina i, sobretot, entendre els partits no com patrimoni exclusiu de la militància sinó com patrimoni d'una societat democràtica que els usa com un vehicle per expressar opinions. Si no ho creim així podem arribar a pensar que el partit és més important que les idees.

Continuem amb la lectura del 12-M. El PSM, el partit al qual li va ser oferida una aliança electoral la tardor passada, s'ha situat, en boca del seu secretari general, com a tercera força política. Amb tots els respectes, dir això pot servir a la militància, però a la resta ens sona com excusa de mal pagador. Què és això de la tercera força si ni tan sols al PSOE li serveix ser la segona quan el PP treu el 53% dels vots? També des del PSM ens ha fet la suma amb UM i diuen que 32.000 vots no basten per obtenir un diputat. M'astora que els polítics parlin de política com sumes i restes, perquè en tota suma de vots o escons hi ha un valor afegit que és el que pot decantar les coses cap a un costat o un altre. O és que els 17 diputats de CiU a Madrid no foren molt més que desset escons? O és que els tres diputats d'UM aquí no tenen l'enorme valor de servir per desbancar o mantenir la dreta en el poder? El que fa guanyar eleccions o aconseguir representació és el factor entusiasme que s'afegeix als projectes creïbles. Per què el PP ha guanyat per tant? Perquè ha entusiasmat, perquè creien en la seva victòria, i és que en política també hi juguen les il·lusions de la gent i això ho hem sentit a dir al PSOE i IU en fer-se l'autocrítica: no hem estat capaços d'il·lusionar.

Cert que els pactes electorals poden sortir foradats. En faré una relació: PSOE"IU a Galícia el 1995, PSC, IC i CIPC a Catalunya el 1999, PSOE i IU el 2000. A la primera li mancà galleguisme, a la segona la circumscripció de Barcelona, a la tercera la llista única... És d'aquí que hem d'aprendre i, sobretot, el nacionalisme a les Illes Balears no s'ha de fer por de res si és que realment aspira a ser alguna cosa més que un residu en aplicar la llei d'Hont.

Ara per ara, si hi hi ha alternativa al PP a les Illes Balears, aquesta ja no és el PSOE. Per primer cop està molt clar que no és el PSOE sinó projectes engrescadors, i no tant persones, com el que els darrers dies de juliol del 1999 sortia per la porta de la Llonja per ser rebut amb calorosos aplaudiments. No eren per a Antic, eren per al Pacte. Aquella il·lusió, avui esvaïda, és la força capaç de trencar el bipartidisme a les Illes Balears.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.