El PSOE pot haver entrat en un procés de descomposició similar al del PCE i al d'UCD. Si aquest fos el cas, durant els pròxims quinze o vint anys el PP no tendrà cap contrincant important. Aquest és el temps que han necessitat els nou diputats d'AP, encapçalats per Manuel Fraga, per arribar a l'actual majoria absoluta.
És cert que un partit històric no desapareix fàcilment, i, a diferència d'UCD, el PSOE té una tradició ben arrelada, encara que aquesta afirmació s'ha de matisar. "Cent anys d'honradesa", va proclamar Felipe González. Però Santiago Carrillo li replicà que "amb quaranta de vacances". No ens enganyem: el PSOE actual és un invent de Willy Brandt i els marcs alemanys que arribaren per la via d'allò que després s'anomenà cas Flic. Sense aquests padrins, el PSOE no hagués armat el socialisme espanyol, i probablement el PSP de Tierno Galván hagués estat el partit hegemònic de l'esquerra. Els fets corroboren aquesta tesi: des d'una absoluta manca d'escrúpols (referèndum de l'OTAN i serveis secrets abjectes) que li costà desercions com les d'Alfonso Puerta i Pablo Castellanos, el govern socialista tengué sempre la pretensió d'homologar-se a les democràcies autèntiques. Mentrestant va absorbir el Partit Socialista de Catalunya, el Partit Socialista Popular de Tierno, Euskadiko Ezquerra (que, alhora, havia absorbit el PCE basc de Lertxundi) i altres organitzacions menors. I, amb la prepotència inherent a la inexperiència i a la manca d'oposició, es va dedicar a fer una política econòmica desideologitzada i errònia. Un PP poc fiable va fer el miracle de retardar dues legislatures l'efecte d'una política una mica impresentable. Però ara, per fi, el PSOE ha pagat aquella improvisació inicial i la traïció als postulats ètics de l'esquerra. En la lluita antiterrorista i en propostes econòmiques conservadores, per exemple, el PSOE no és més que una mala còpia del PP. I, com va dir Arzalluz, la gent, quan pot votar l'original, no vota la còpia.
El futur del PSOE és una gran incògnita. El poder calma moltes contradiccions, però ara en queda molt poc. Allò que va aglutinar persones i organitzacions diverses ha perdut força i tothom diu la seva. Tothom vol imposar la pròpia estratègia, vist el fracàs de la dels altres. I, en tot l'Estat, hi ha incompatibilitats tan grans com les que hi ha aquí entre Antich (sensibilitat perifèrica, més PSIB que PSOE) i Nájera (centralisme que pugui competir en duresa amb el del PP). Francisco Vázquez, batle socialista de la Corunya, ha declarat que està disposat a perdre les Balears per no embrutar-se amb un pacte amb nacionalistes. Maragall, l'esperança blanca dels socialistes catalans, pensa tot el contrari.
En qualsevol cas, a les Illes, la derrota escandalosa del PSOE s'afegeix a les dificultats de mantenir o revalidar el govern progressista en el futur. Madrid no donarà cap duro, i això deixarà més a la vista la ineficiència amb què són tractats temes com l'aigua i les carreteres. Per aquí vendrà, ben segur, el descrèdit d'un govern mig paralític. Només es podria salvar aquesta dificultat amb una operació arriscada, a vida o mort: jugar-s'ho tot a la carta ideològica. Fer que la gent, malgrat les incomoditats, s'adhereixi amb entusiasme a una certa idea de país. Però això no s'aconseguirà mai sense una mica més de coratge i compromís en Cultura i Educació. N'Antich ho té fotut.
