Molt sovint, quan es parla de llengua, surt el tema de la
defensa de les nostres modalitats. De fet, allò que és políticament
més correcte és afirmar que la nostra llengua és el català (estic
parlant de gent mínimamet civilitzada) i reclamar, a continuació,
una defensa de les modalitats lingüístiques pròpies de la parla
d'aquí. Aquesta posició tan típica moltes vegades sembla partir de
la base implícita que el procés de normalització, i molt
especialment l'ensenyament del català i en català, suposa una
amenaça contra les nostres particularitats fonètiques,
morfosintàctiques o lèxiques. Fins no fa gaire, es repetia que
l'ensenyament del català a l'escola suposaria que els nostres fills
i filles es veiessin forçats a dir «gat» i «gos» en lloc de «moix»
i «ca» (seguint l'exemple més característic) i que tornassin a casa
utilitzant l'article literari per barallar-se amb el germà petit.
Els anys que duim d'ensenyament del català i d'introducció
d'ensenyament en català han contribuït a esvair aquests temors. Els
infants catalanoparlants continuen parlant bàsicament com han après
a casa: la por a la pèrdua de les famoses modalitats era una
«amenaça fantasma».
I tanmateix... Tanmateix, és difícil deixar d'observar que
assistim a un procés de penetració progressiva de formes
«estàndard» en àmbits de comunicació informals que, segons la
sociolingüística, estan reservats als registres dialectals. És
normal, i fins i tot previsible, que la persona que aprèn el català
com a segona llengua adopti un parlar més proper a l'estàndard. El
fet és, però, que aquesta penetració també es dóna entre la gent de
parla catalana. N'hi ha casos bastant clars, sobretot de trets
morfosintàctics. L'ordre dels pronoms febles n'és un exemple: la
forma tradicional mallorquina «la te duré» està en clar retrocés
davant la forma «te la duré». De la mateixa manera, les formes
verbals «jo sóc» (en lloc de «jo som») i els subjuntius «anés» o
«cantés» (en lloc dels «anàs» i «cantàs») guanyen terreny en la
parla familiar i quotidiana, a l'igual que el pronom feble de
primera persona plural «ens» (en lloc de «mos»). Pel que fa al
lèxic, hi ha paraules que s'han pres per substituir barbarismes
quan existien formes que eren vives aquí no fa gaire («maduixes»
per «fraules») i paraules estàndard que estan substituint formes
locals vives: és el cas de la desaparició dels «granots» enfront de
les «granotes».
Tot això només són alguns exemples. Faria falta un estudi molt
més complex per determinar l'abast d'aquesta penetració de
l'estàndard en els registres més familiars. De la mateixa manera,
faria falta un estudi per establir-ne les causes, tot i que no és
difícil veure que hi tenen molt a veure la major presència de
persones que usen el català com a segona llengua (i que, com ja he
dit, adopten formes més estàndard) i la major rellevància del
català en àmbits on es fan servir els registres estàndard, com són
l'educació i els mitjans de comunicació. El que a mi m'interessa
afirmar és que els que defensam que s'ha d'avançar en la
normalització lingüística hem d'adquirir consciència que aquest
procés és, en bona part, inevitable. És un procés que no hem
d'afavorir però que és normal: no podem fer general i necessari
l'ús de la nostra llengua sense aquesta major exposició a unes
formes estàndard que, en major o menor mesura, aniran introduint-se
en els àmbits de relació informal. Hem de gosar poder dir (jo també
m'apunt a evocar el mestre Ferrater amb aquesta perífrasi) que
aquest és el preu de la normalització. I que no és un preu
excessivament alt, atès que l'única alternativa real és continuar
pel camí de la substitució lingüística.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.