algo de nubes
  • Màx: 24°
  • Mín: 19°
24°

Granot i granota: normalització i modalitats

Molt sovint, quan es parla de llengua, surt el tema de la defensa de les nostres modalitats. De fet, allò que és políticament més correcte és afirmar que la nostra llengua és el català (estic parlant de gent mínimamet civilitzada) i reclamar, a continuació, una defensa de les modalitats lingüístiques pròpies de la parla d'aquí. Aquesta posició tan típica moltes vegades sembla partir de la base implícita que el procés de normalització, i molt especialment l'ensenyament del català i en català, suposa una amenaça contra les nostres particularitats fonètiques, morfosintàctiques o lèxiques. Fins no fa gaire, es repetia que l'ensenyament del català a l'escola suposaria que els nostres fills i filles es veiessin forçats a dir «gat» i «gos» en lloc de «moix» i «ca» (seguint l'exemple més característic) i que tornassin a casa utilitzant l'article literari per barallar-se amb el germà petit. Els anys que duim d'ensenyament del català i d'introducció d'ensenyament en català han contribuït a esvair aquests temors. Els infants catalanoparlants continuen parlant bàsicament com han après a casa: la por a la pèrdua de les famoses modalitats era una «amenaça fantasma».

I tanmateix... Tanmateix, és difícil deixar d'observar que assistim a un procés de penetració progressiva de formes «estàndard» en àmbits de comunicació informals que, segons la sociolingüística, estan reservats als registres dialectals. És normal, i fins i tot previsible, que la persona que aprèn el català com a segona llengua adopti un parlar més proper a l'estàndard. El fet és, però, que aquesta penetració també es dóna entre la gent de parla catalana. N'hi ha casos bastant clars, sobretot de trets morfosintàctics. L'ordre dels pronoms febles n'és un exemple: la forma tradicional mallorquina «la te duré» està en clar retrocés davant la forma «te la duré». De la mateixa manera, les formes verbals «jo sóc» (en lloc de «jo som») i els subjuntius «anés» o «cantés» (en lloc dels «anàs» i «cantàs») guanyen terreny en la parla familiar i quotidiana, a l'igual que el pronom feble de primera persona plural «ens» (en lloc de «mos»). Pel que fa al lèxic, hi ha paraules que s'han pres per substituir barbarismes quan existien formes que eren vives aquí no fa gaire («maduixes» per «fraules») i paraules estàndard que estan substituint formes locals vives: és el cas de la desaparició dels «granots» enfront de les «granotes».

Tot això només són alguns exemples. Faria falta un estudi molt més complex per determinar l'abast d'aquesta penetració de l'estàndard en els registres més familiars. De la mateixa manera, faria falta un estudi per establir-ne les causes, tot i que no és difícil veure que hi tenen molt a veure la major presència de persones que usen el català com a segona llengua (i que, com ja he dit, adopten formes més estàndard) i la major rellevància del català en àmbits on es fan servir els registres estàndard, com són l'educació i els mitjans de comunicació. El que a mi m'interessa afirmar és que els que defensam que s'ha d'avançar en la normalització lingüística hem d'adquirir consciència que aquest procés és, en bona part, inevitable. És un procés que no hem d'afavorir però que és normal: no podem fer general i necessari l'ús de la nostra llengua sense aquesta major exposició a unes formes estàndard que, en major o menor mesura, aniran introduint-se en els àmbits de relació informal. Hem de gosar poder dir (jo també m'apunt a evocar el mestre Ferrater amb aquesta perífrasi) que aquest és el preu de la normalització. I que no és un preu excessivament alt, atès que l'única alternativa real és continuar pel camí de la substitució lingüística.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.