Si és propi de tot Establishment sustentar tothora l'optimisme més immobilista, urbi et orbe, el que hauria d'esser propi de la intel·ligència "el conjunt dels qui tenen vara més o manco alta dins la comunitat intel·lectual o cultural" hauria d'esser constituir-se i manifestar-se precisament com un Antiestablishment. Val a dir que cap intel·lectual probe (que té probitat, honest, que no es deixa enganyar), tant si és pobre com si és ric, no hauria de tenir manies a l'hora de provar de provocar tots aquells que semblen perfectament instal·lats en el millor dels mons possibles. Esser intel·lectual, per definició, és més aviat trobar-se incòmode, constantment formular-se preguntes, no recolzar-se en cap tipus de seguretat, voler anar sempre més endavant o més enrere.

Vegem algunes tesis o punts que van a repèl o en contra del que usualment es dóna com a «pensament correcte» i que, tanmateix, ja seria ben hora que "com a mínim" fossin objecte del més complet debat entre nosaltres:

1." La cultura és una realitat més àmplia i comprensiva que la llengua. Amb totes les conseqüències lògiques que es desprenen d'aquest fet.

2."És possible que les nostres institucions "parl a nivell de Països Catalans, per descomptat", en general (públiques i privades, polítiques i acadèmiques), s'hagin preocupat més per la llengua que per la cultura. I és possible que aquesta actitud "força comprensible, per altra part" hagi estat una mica negativa, per a la mateixa promoció efectiva de la llengua.

3." No hi ha realitat social més democràtica que la llengua. Això vol dir que ningú no pot, realment, controlar la seva evolució, la qual "caldria no oblidar-ho" és constant, constant, constant.

4." Tota llengua té dialectes. Val a dir que els dialectes són fenòmens absolutament naturals, que no poden perjudicar mai la llengua de la qual són manifestacions absolutament legítimes.

5." Amb perdó: Hay cariños que matan o que fan malbé. Val a dir que certes obsessions normativitzadores i homogeneïtzadores poden resultar contraproduents, empobrir les riqueses d'un idioma.

6." Sigui'm permès d'incloure unes preguntes entre aquest grapat de tesis o hipòtesis: ¿Per què no s'ha fet mai "que un servidor sàpiga" cap estudi específic i una micona exhaustiu de les realitats a les quals es referia Salvador Espriu quan esmentava «una molt molesta sensació de patiment ortopèdic, excessiu o innecessari», a les notes que acompanyen Les roques i el mar, el blau? ¿Per quins set sous és possible que s'hagi practicat un silenci tan general en relació a aquestes queixes d'Espriu? ¿Hi ha algú que sospiti que Salvador Espriu sigui reu d'alguna falta contra la llengua?

7." Quan els anys ja comencen amb un dos, resulta fins i tot «numèricament» inviable de continuar practicant cap mena de neonoucentisme.

8." Realment fa fàstic haver de suscitar totes aquestes qüestions tan òbvies. Però les circumstàncies històriques que han perjudicat tant la nostra cultura i la nostra llengua, ens han perjudicat també "i molt especialment" sempre que ens han provocat reaccions excessives, parcialment errades i que poden haver resultat perjudicials, contràries a allò que volien defensar i promocionar. Fer abstracció de l'enemic "no contestar-li en calent" pot ser molt saludable.

9." Caldria que tots tenguéssim més confiança en la vitalitat, en les potencialitats, en el futur de la llengua catalana. Per difícils que siguin les circumstàncies.

10." Fer del català una assignatura difícil és un trist error. És apuntar-se a allò tan carpetovetó de la lengua con sangre entra. La primera responsabilitat del mestre o del professor és fer estimar la llengua a l'alumne. Necessitam molt més alumnes interessats que no alumnes experts en la Santa Gramàtica (gairebé una contradicció en els termes, per altra banda). De què serveix posar el llistó massa alt?

11." L'escriptor no té, directament, cap altra responsabilitat normalitzadora que la de fer normal el plaer de la lectura dels seus textos. Per avui, tal vegada ja n'hi ha prou.