La marxa de Joaquín Almunia reclamant la renovació interna del partit s'ha convertit en un dels capítols més patètics de la història recent del centenari PSOE. De fet, aquest home fidel a Felipe González fins a la medul·la ha pagat la caparrudesa del seu pare polític, que no volgué assumir les seves responsabilitats en els escàndols de corrupció i crims d'Estat i s'obsessionà a continuar en el poder a qualsevol preu. Ara han bastat al PP quatre anys de tranquil·litat política i benestar econòmic per arrasar a les urnes. Mentrestant, un Almunia que fou secretari general d'improvís quan donà la gana a González i que perdé les primàries davant Borrell no ha pogut resistir més. Pero no només ell ha de dir adéu. També ho han de fer un bon grapat de dirigents de Ferraz. El que necessita ara el PSOE és un congrés pel juliol lliure, obert a totes les noves idees i persones del progressisme, i netejar amb il·lusió la seva imatge de futur. I també jubilar els González, Guerra i companyia...