Els brutals resultats del PP a Balears suposen, d'entrada, acabar amb la recurrent explicació falsa que tots els partits progressistes donaven, de forma autocomplaent, a la seva presència al Govern: que la societat de les Illes Balears el 13 de juny de 1999 havia «canviat», que havia dit «prou» al PP; «prou» de destrucció mediambiental, «prou» de menfotisme lingüístic; i «prou» de polítiques socials autistes. La societat, fa vuit mesos, no va canviar. Només hi hagué dos canvis, de caràcter polític i no social. El primer, que a les Pitiüses l'esquerra va anar junta i aconseguí així vèncer el PP, una victòria que, al capdavall, va resultar determinant perquè el PP perdés la majoria absoluta a tot Balears. El segon, i essencial per formar la nova majoria governamental, que UM, el partit de centre que sempre havia estat, quan era necessari, la crossa del PP, va reorientar la seva estratègia de pactes en favor de l'esquerra.
Els resultats de diumenge passat tornen a situar els partits d'esquerra davant la realitat. La societat balear és majoritàriament conservadora i quan ho ha expressat políticament amb tota la força que és capaç, el resultat és demoledor. Des del juny passat fins ara l'esquerra vivia emmirallada. Quantes vegades hem sentit a parlar en nom «del poble de Balears» aquells que reclamen més protecció mediambiental, més normalització lingúística, més solidaritat social...? No pareix massa agosarat dir que aquests valors que són defensats per una part important de la societat balear, no són els essencials per a una majoria de votants. Dit en altres paraules: Gabriel Cañellas tenia raó quan deia, referint-se a les manifestacions ecologistes i/o nacionalistes, que «no n'hi ha cap dels nostros» (i, per cert, xerrant de l'expresident: l'entorn de Cañellas s'ha mobilitzat molt en aquestes eleccions, i en canvi el 13 de juny es va quedar de mans plegades, què voldrà dir això?).
A pesar d'aquesta majoria social, i ara també política, conservadora és ver que no es poden extrapolar els resultats de les generals a la vida política autonòmica. Però afectaran. La societat conservadora, des de diumenge, se sent envalentonada com mai. Totes les organitzacions socials (especialment les patronals amb l'ecotaxa, però també moltes d'altres en política lingüística, agrària, restriccions urbanístiques, parc naturals...) que s'han oposat amb no massa agosarament al Govern del Pacte de Progrés en aquests vuit mesos, ara perdran totes les prevencions i s'hi tiraran directament al coll. No hi haurà tèntol. L'ofensiva serà constant. Clar que perquè aquesta ofensiva aconseguís trencar, el Pacte necessitaria alterar una condició que es dóna des del 13 de juny: el suport d'UM a l'esquerra. No hi ha cap raó perquè UM el trenqui. De moment. Però qui posaria ara la mà al foc pel que pugui passar després de l'estiu, si es tornen a viure situacions com les ja viscudes amb l'aigua, el Patronat de sa Dragonera, l'ecotaxa (ai, l'ecotaxa), la Llei de Consells, els vells...? Només amb una cohesió màxima entre els partits del Govern, i una coordinació perfecta de tots ells amb UM, el pacte de Progrés arribarà sencer al 2003. No serà fàcil.
