Francis Haskell, en una entrevista concedida poc abans de morir a La Vanguardia, reconeixia que la manca de bibliografia sobre el tema l'ajudà a estructurar el seu llibre Patronos y artistas (no n'hi ha, crec, edició catalana). Un comentari semblant li vaig llegir a la comissària de l'exposició de Gaspar Homar, al Gran Hotel: venia a dir que un excés d'informació pot, en un moment determinat, dificultar uns treballs que, en un altre estadi, agrairien aquesta informació. És un tema no gens trivial, un tema, per tant, que servidor no m'atrevesc a envestir, per manca de coneixements "no per excés. Però no era el meu propòsit perdre tant la llet pasturant. Volia dir que, en certa manera, una manca d'opcions em facilitaria les coses perquè no m'obligaria a prendre una decisió sobre un tema que no tenc massa clar. A Barcelona sí, que em veuria moralment obligat a prendre partit, i no sé, ara mateix per on prendria. Sembla una decisió fàcil: manifestar-se respecte de la condonació del deute extern. Molts de barcelonins, en anar a votar, trobaran molt devora dels col·legis unes altres taules en les quals se'ls demanarà que es manifestin sobre aquesta qüestió. Es tracta d'una espècie de referèndum que pretén copsar la temperatura moral de la societat i acostumar la gent a ser més participativa "a no deixar-ho tot en mans dels governants. Qualsevol persona mínimament humana sembla que, en principi, no ha de tenir cap dubte. Si el Tercer Món gairebé només treballa per pagar el deute, com podran els seus ciutadans accedir als mínims d'aquell conjunt de possibilitats de desenvolupament que podríem entendre per dignitat? Per ventura t'has de deixar endur pel cor, per la primera estirada del cor. Perquè si t'embulles fent-hi voltes, i recordes, per exemple, que un dels deutors principals de l'Estat espanyol és l'Estat rus, potser et preguntis què és el que condones: algun tipus d'ajut que directament o indirectament ha pogut contribuir a aixecar la fortuna immensa dels Ieltsin o a la massacre txetxena a càrrec de l'exèrcit "possiblement" més embrutit del món? No hauríem d'instar les nostres autoritats i les autoritats internacionals a fer tot l'humanament possible perquè els lladres, russos o del Tercer Món, tornin el que han robat als seus pobles? Totalment d'acord en la condonació del deute, però sense renunciar tan fàcilment a l'exigència de responsabilitats. Exigir responsabilitats també és ensenyar a pescar.