algo de nubes
  • Màx: 29°
  • Mín: 20°
28°

L'assassí Pinochet, a ca seva

Encara estic cercant el primer il·lús que s'hagi sorprès mínimament del desenllaç final de la tragicomèdia de l'assassí del poble de Xile i el jutge Garzón fent de mosca vironera. De fet, només els pobres familiars dels assassinats, vexats i desapareguts devien creure desesperadament en la possibilitat que el miserable Pinochet hagués de respondre dels seus horribles crims davant la justícia, sigui del país que sigui, que ja vaig escriure que a mi m'era ben igual amb tal que fos justícia. Ara el senyor Straw, aquest suposat socialista amb la mateixa rasadora que qualsevol tecnòcrata de via estreta, podrà dormir tranquil pensant que ha prestat un servei al seu país: llevar-li de davant, aquesta nosa, aquest subjecte impresentable que els havia creat problemes senzillament perquè un jutge li volia demanar compte dels crims que havia comès contra la humanitat. Però, què són els drets humans comparats amb la possibilitat que una empresa britànica perdi un negoci a Xile? Perquè allà ara governarà un socialista, però: Qui ens diu que serà capaç de posar a retxa els estúpids militars que ja s'han atrevit a plantar-li cara fent una rebuda apoteòsica al criminal més gran de la història de Xile? Ves a saber si d'aquí a uns mesos no haurem de tornar a negociar amb uns dictadors d'uniforme que s'hauran tornat a carregar un President elegit democràticament, i llavors ens serà de gran utilitat poder-los recordar que la mal anomenada «dama de ferro», que en realitat l'hauríem d'anomenar de «ciment armat» per la granítica duresa de la seva carta, va tractar sempre com a amic coral aquesta desferra humana que és, i no precisament per la seva edat, l'única cosa respectable que li queda, el covard de Pinochet. Perquè després de tota la tramoia de presentar-lo com un pobre desgraciat perseguit injustament fins al punt de posar-lo tan malalt que no es podia gairebé ni moure i no podria aguantar un judici, resulta que només arribar a Xile deixà la cadira de rodes i el gaiato i es posa a caminar, com si allò no fos Xile, sinó Lourdes, i ell un pobre desgraciat realment mereixedor d'un miracle. Tot comèdia d'un malfactor que ni tan sols ha tengut la gallardia de defensar allò que ell deia que havia fet per salvar la pàtria del fantasma del socialisme. Tot plegat, res de nou damunt la capa de la terra, perquè tots els miserables són covards. Passem fulla, idò? Home, així mateix queda un tema que ens hauria d'interessar. Fa pocs dies vaig sentir a una tertúlia radiofònica un conegut comentarista de mentalitat feixista que exigia que el senyor Tony Blair donàs explicacions a la Internacional Socialista de com havia anat aquesta posada en llibertat del dictador xilè. Me sembla molt bé, i hi estic d'acord. Però reconec que a mi m'interessaria molt més que el senyor Abel Matutes ens donàs als ciutadans espanyols explicacions sobre l'acord polític darrere els bastidors amb el senyor Straw per llevar-se la nosa de davant com més aviat millor. Jo trob que la defensa dels drets humans està per damunt de la conjuntura electoral que vivim a Espanya aquests dies. O no és així? A veure si resultarà que aquí l'únic il·lús som jo?

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.