Al final el dictador Pinochet ha tornat a casa. Els governs xilè, britànic i espanyol han fet prevaldre la real politik per sobre el respecte dels drets fonamentals dels ciutadans. Tot aquest procés polític i jurídic ve farcit per dues notes històriques que no haurien de passar desapercebudes. El camí de la humanitat cap a un reconeixement i respecte dels drets fonamentals avança de manera inexorable, que el tirà xilè hagi hagut de patir tots aquests mesos d'enclaustrament londinenc és una mostra que la matança indiscriminada, que l'aniquilament sistemàtic de persones, cada vegada és més difícil que romangui fora càstig, per molt important i per molt de poder que tengui el subjecte que comet aquestes atrocitats. Som, per tant, davant un precedent que marcarà un abans i un després en la lluita internacional per la justícia. Una segona nota seria la impossibilitat d'estar lliure de pecat; certament, els polítics xilens tenen tota la raó quan es queixen que de la mort esdevinguda durant la guerra civil espanyola ningú n'ha respòs, que el dictador va morir al llit, i que del no càstig i de l'oblit més indigne n'hem fet referent polític. Tenen tota la raó, però això és com tot, en un cert moment de la història l'exclavitud va deixar de ser una pràctica permesa, pretendre no castigar a un senyor que té exclaus en base a que el castigador n'havia tengut, és un argument intel.ligent però que impediria l'avanç humà. Des d'una òptica purament xilena es pot entendre la necessitat d'oblidar i perdonar sense càstig per tal d'aconseguir l'objectiu de la convivència i de la pau; ara bé, des d'una òptica mundial és ben hora que es comenci a marcar el terreny, és ben hora que els violadors compulsius dels drets més elementals de les dones i dels homes tremolin una mica després de cometre les seves menyspreables accions. En conseqüència, tot i ser cert que l'estat espanyol no està en disposició ètica i moral de donar cap lliçó de democràcia a ningú, tot i ser cert que des d'un punt de vista intern més val la pau que el càstig, tot i això, el cas Pinochet suposa un satisfactori avís als tirans perquè vagin alerta i controlin les seves ànsies assassines. En aquest sentit, sembla que la via que compta amb més defensors per arbitrar un sistema que asseguri la persecució i que no quedin impunes les conductes atemptatòries contra els drets més elementals, seria la creació d'un Tribunal Internacional de Drets Humans. El problema amb que topa aquest tribunal, és la poca simpatia que desperta als governs dels estats. La sobirania és un bé massa preuat pels estats com per renunciar a allò que els defineix. Recordem que ja Max Weber va conceptuar l'estat com una comunitat humana que reclama el monopoli de l'ús legítim de la força bruta dins un territori determinat. Perdre aquest monopoli i caminar cap estructures diferents a la clàssica de l'estat nació fruit de la revolució francesa, neguiteja a tots els polítics estatals que almanco per la península es consideren, tot i això, com a no nacionalistes. Doncs bé, precisament dins tot el que s'ha esdevingut al voltant de la resolució del cas Pinochet hi ha com a element d'explicació fonamental el nacionalisme d'estat. Que Gran Bretanya en contraprestació als serveis de la guerra de les Malvines volguès el retorn del dictador, no és més que una mostra de com els estats es retornen els favors nacionals que s'han fet, en la mesura que tu has ajudat al meu interès nacional jo ajudará al teu, per tant, els respectius interessos nacionals es troben per damunt dels drets fonamentals. D'aquesta constatació no voldria que ningú en deduís una valoració positiva del fet que els interessos nacionals siguin prioritaris als drets fonamentals; cap interès nacional, ni cap nació són valors superiors a una vida humana, això que quedi molt clar. Aquest nou concepte de la no ingerència en els afers interns no és més que la positivització del sobiranisme clàssic, principi que poden explicar com: "això dels drets fonamentals està molt bé, però a cameva ningú s'hi fica, dins la meva nació faig el que vull". Tanmateix, no està malament, de tant en tant i havent de patir desqualificacions continuades, que els nacionalistes amb estat s'hagin de beure les seves crítiques.