Bartomeu Fiol

Part damunt els anys

Bartomeu Fiol07/03/00 0:00

Josep Maria Llompart, que va fer de germà major d'algunes lleves de lletraferits "per exemple la de Margalida Magraner, la de Baltasar Porcel, la de Miquel Bauçà, la meva (amb el pas del temps, acostades totes entre si)", de més a més d'aguantar"nos fins a la mala hora en aquell salonet del primer pis del carrer de Llorenç Riber, 40 (amb la figura de la pageseta pintada per Pau Fornés a la campana d'una petita xemeneia a un angle), també ens deixava generosament material de lectura. Material que, en alguns casos, ens podia resultar preciós. Tal va esser, per a mi, el de Postals d'Itàlia, de Jordi Sarsanedas, en una primera edició, de 1965, de disseny espectacularment eficaç de Josep Pla Narbona, llibre que ara la Institució de les Lletres Catalanes ha tengut l'encert de reeditar "tot reprenent l'esmentat disseny, adaptat a un format de llibre de butxaca" en col·laboració amb Edicions Proa. Com que sempre he procurat tornar religiosament els llibres que m'han deixat, ha estat una alegria bibliòfila poder tenir"lo de nou entre les mans, en aquesta acuradíssima edició, tan i tan fidel a la primera, trenta"cinc anys després. La Institució ha fet amb ella un homenatge molt touchant a Jordi Sarsanedas, que ha estat el seu degà de 1988 a 1998. La plagueta de tapes blaves en la qual vaig copiar el text, perquè volia conservar"lo, ara ja no té cap funció per complir.

És ben curiós que una poesia definitivament molt més per a ser escoltada que per a ser llegida, rebés una edició tan preocupada per la tipografia. És curiós però, evidentment, no comporta res de contradictori. Encara que seria ben convenient i saludable que qualcú es preocupés de fer una gravació en CD dels vint"i"dos poemes de Postals d'Itàlia dits per l'autor. De moment, que el lector interessat faci un petit esforç i imagini com sona un poemet com «Taronges del Garda», que ens llegia, enjogassat, l'amic Llompart: «Austríacs bigotuts de dolman blanc i Rilke, / seguint amb xecs i Leica d'antic nach Venedig, / aturen a Peschiera els polidíssims Porsche / com antany els cavalls. / La vila, somrient de Zimmer, Zimmer, Zimmer, / ven als hússars tendrois rams de taronges agres».

Amb molt bon criteri, Proa s'ha adherit al tan merescut homenatge a Sarsanedas amb la publicació del seu darrer recull, Cor meu, el món, el qual sens dubte ha de suposar tota una festa en el petit món de les lletres, per tal com feia molts d'anys que l'autor no publicava poesia, i "no cal dir"ho" per la seva indubtable qualitat.

Un dels millors poemes és el final, «Vent amb paraules», que porta com a lema el refrany «quan passa el vent per la flauta, cal que es belluguin els dits». Per cert que el vent "tal vegada també el pas dels anys, a més del buf de les muses?" és esmentat insistentment en el recull, fins a una vintena de vegades. Altres poemes memorables són «Cor meu, el món» (que ha donat títol al llibre), «Tot era blat», «Faula» i, ben colpidorament, «A Josep Maria Llompart». Aquest darrer, d'una força admirable, té tres arrancades que comencen amb el mateix sintagma lexicalitzat: «Mira que et dic: et creus que l'han deixada / enrere "dies i anys" / la llum, la pau d'aquell inicial cobricel de llengos?». La segona, particularment punyent: «Mira que et dic: no hi ha fi ni principi»; un vers emocionant que té assegurat el seu esdevenidor de debò, si pot dir"se així. I, finalment, la tercera: «Mira que et dic: sempre hi haurà / al teu costat el senyor que has servit i serveixes: / la veritat, la llengua, el poble».