Nacionalisme en campanya

Els que s'autodenominen no nacionalistes, i fet l'aclariment no cal tornar-hi, entenen l'aspiració política dels minoritzats com una amputació de la seva no nació, com una subtracció que ens col·loca en alguna mena de frontera entre allò legal i allò il·legal. En definitiva, els no nacionalistes de la no nació ens veuen com una opció negativa "nosaltres que ens definim en afirmatiu", com un tumor maligne que s'hauria d'extirpar, com uns sacerdots de la confusió. Ens veuen com éssers tan pèrfids que no tenen cap tipus de mania a comparar-nos amb els feixistes, els racistes fins al punt de situar-nos en el terreny de la prepolítica.

Bé, el nacionalisme a Mallorca no té cap d'aquestes connotacions sinó que, en el nostre context, és una teoria política carregada de modernitat malgrat vol ser presentada com una teoria de l'enyorança, però entenent enyorança com un lament pel que s'ha perdut. Si el nacionalisme enyora alguna cosa a Mallorca és el futur el que enyora. Resulta difícil avui en dia formular el nacionalisme de forma diferent de com ho va fer Miquel dels Sants Oliver fa ja cent anys: el pont que ens condueix des de la nostra reserva patrimonial cap a la contemporaneitat. És, doncs, una transformació i una reivindicació. Què té això d'il·legítim sobretot quan el nacionalisme a Mallorca sempre ha volgut incorporar el projecte tothom que s'hi afegeixi amb voluntat democràtica? Sols la idea atàvica que el nacionalisme és preil·lustrat vol confondre la gent fent-li creure que el que volem és fer marxa enrere quan no hi ha plantejament polític més contemporani "integrador, cohesionador i futurible" que el nacionalisme.

Ara bé, la pretesa interpretació que els no nacionalistes fan del nostre nacionalisme posa sobre la taula la por a la diversitat i la pluralitat que alimenta la seva no nació, una no nació sense diferències internes, plana, extensa, infinita com l'arcaic paisatge que els educa.