Vers l'any 1946 un manetes, de nom Perry L. Spencer, va patentar un mètode que permetia passar a fabricar més de dos mil magnetrons per setmana, en comptes dels desset que es podien fabricar abans. Spencer no ho sabia aleshores, però el seu invent acabaria essent el gran responsable que avui, cinquanta i escaig anys després, siguin milions les persones que tenguin motius per demanar-se, adés i ara, què els va induir a comprar un dels electrodomèstics més noséqué de tots els que pul·lulen per les llars modernes. Estic parlant, és clar, dels forns de microones. Els magnetrons, peces essencials d'aquests forns i dels radars, són una casta de bombetes que generen les radiacions que els fan funcionar. El manetes Spencer feia feina en una empresa electrònica dedicada a la fabricació de radars i el seu invent, fet quan la guerra en el Pacífic encara no havia acabat, li va significar una medalla.

Però heus ací que la guerra va acabar ben aviat i, amb ella la demanda de radars. Els amos de l'empresa varen començar a mirar alternativament els caramulls de magnetrons que anaven creixent i el responsable de la feta, és a dir el senyor Spencer, qui va veure, de cop en sec, com perillava el seu lloc de treball, gràcies a l'invent que li havia proporcionat una medalla. Culejador com era, Spencer va continuar mirant de ben a prop els magnetrons tractant de trobar una sortida a la perillosa situació laboral, i és així, que un bon dia es va adonar que se li havia fos una xocolatina que duia a la butxaca. Va observar el fet i, amb un tres i no res, va descobrir l'efecte d'escalfament associat a les microones, després, tot s'ha de dir, d'haver-li explotat un ou (de gallina) que havia acostat, entre d'altres coses, al magnetró.

És fàcil d'imaginar la resta de la història, la que explica com és que els forns de microones s'han acabat integrant en el paisatge domèstic habitual tot i que només siguin emprats per escalfar la llet als matins i per fer crispetes de blat de moro, dues necessitats imprescindibles de la vida moderna i que, des de sempre, m'han dut a mirar aquesta casta de forns com uns dels més subtils monuments tecnològics a la irrellevància convertida en necessitat. De tota manera, estic ben segur que el senyor Spencer quedaria ben astorat si hagués vist el mateix vídeo que ja fa algun temps em va facilitar Koldo Royo qui, com és sabut, manté la popular pàgina web culinària Afuegolento. El vídeo en qüestió presentava un prototipus de forn de microones amb la porta convertida en una pantalla plana tàctil que permetia la navegació per Internet. Els dissenyadors, que formen part d'un prestigiós i conegut laboratori de recerca d'un fabricant d'electrònica, justificaven el seu invent fent servir arguments com la necessitat i utilitat que pot tenir poder accedir, des de la cuina, a receptaris on line i fineses consemblants, mentre el menjar cou a poc a poc. Si l'invent prospera, haurem d'afegir una tercera utilitat al microones, que esdevindrà així l'electrodomèstic de la llet, de les crispetes i d'Internet. L'he mirat i remirat moltes vegades aquest vídeo i els puc ben assegurar que no van de berbes, que no es tracta d'una afortunada paròdia, ni de cap concurs de càmeres ocultes. Per altra banda, el prototipus també incorpora un lector òptic de barres, que permet fer la llista de la compra de forma automàtica i sense necessitat d'escriure res. Llista que pot ser enviada per correu electrònic, des de la mateixa porta del microones, a la botiga corresponent i que serà portada a casa una vegada complimentada. Hi ha més coses en el prototipus, però no tenc coratge d'explicar-les per no perdre, encara més, credibilitat. Tanmateix ja fa temps que els gurus ens parlen que Internet serà arreu i que tot, absolutament tot, estarà connectat en xarxa; que la bàscula de bany, en detectar que no hem fet bonda amb la dieta ho dirà al metge, ensems que bloquejarà la porta de la gelera i coses així. Tot fa pensar que la tecnologia que ha de fer possible aquest món ja és a punt. L'únic dubte que podria quedar és si nosaltres estem preparats per aquesta tecnologia. I ja és sabut que, tot sovint, qui pregunta ja respon. No cal dir que en Perry L. Spencer ho va arribar a tenir molt i molt clar.