Després d'haver llegit l'entrevista que li feren el dissabte 12 de febrer en un diari local, m'agradaria contar-li els meus dos parts.
El primer va esser fa quasi 15 anys a Son Dureta. Compartir habitació amb una dona que no coneixes de res, sentir els crits de les altres parteres, parir tombada amb les cames enlaire (postura molt incòmode en què la llei de la gravetat no ajuda gens ni mica), tornar a compartir habitació amb una altra dona, donar de mamar davant gent totalment desconeguda i que només es preocupa de la visita que fa.
Dotze anys més tard vaig tenir el meu segon fill. Durant aquest llarg període de temps vaig tenir el privilegi d'assistir a dos parts a casa i seguir de prop la feina que realitza l'equip especialitzat en l'assistència als parts a domicili. La meva parella i jo parlàrem del tema i decidírem que el tendríem a casa; disfrutàvem de l'embaràs, anàvem junts a les sessions de preparació i podíem parlar amb les altres parelles del sentiments, les emocions i tot el que ens esperava amb l'arribada d'un infant.
Els coneguts a la preparació anaven parint: molts a casa, altres a la clínica, i després venien amb el nadó a contar-nos la seva experiència. Els que havien parit a l'hospital sempre es queixaven del mateix; la partera no es pot moure lliurement, no es té massa en compte, es tracta com si fos una malaltia.
Va arribar el nostre dia assenyalat: començaren les contraccions i va venir l'equip d'assistència. Feia dies que tota la casa i el material estava preparat per rebre el nostre fill. Passaven les hores i les contraccions no anaven a més. El monitor ens deia que l'infant estava bé, que no patia. Amb l'arribada del vespre vaig rompre aigües i em vaig dormir. A la matinada, ens aconsellaren anar a l'hospital, el nin i jo estàvem bé però no tenia cap sentit allargar la situació. M'explicaren el que em farien. A les set del matí arribàvem a Son Dureta, i quan explicava tot el procés ometia que havia estat en mans d'un professional, i és que no sabia amb qui em podia trobar. Me digueren que tot estava bé però que hi havia d'haver anat abans pel perill d'infecció que suposa tenir la bossa d'aigües rompuda. M'enxufaren l'oxitocina i no me posava de part; al mig dia ja coneixia tot el personal del paritori perquè aquell dia només varen tenir dos parts. M'arribaren a demanar si era professional de la medicina perquè me veien molt preparada, sense nervis i el meu marit molt tranquil. No dilatava i el nin no s'acabava d'encaixar (ja m'ho havia advertit l'equip a casa). A les set de l'horabaixa naixia el meu fill per cesàrea. El ginecòleg que em va atendre digué: «si hagués fet aquesta feina a una clínica privada, hauria guanyat uns doblers extra i aquest nin hauria nascut més prest».
Jo li voldria demanar, Dr. Nadal: Per què no els parts a casa amb l'opció de poder anar a la clínica quan es considera necessari?
