Després d'haver llegit l'entrevista que li feren el dissabte 12
de febrer en un diari local, m'agradaria contar-li els meus dos
parts.
El primer va esser fa quasi 15 anys a Son Dureta. Compartir
habitació amb una dona que no coneixes de res, sentir els crits de
les altres parteres, parir tombada amb les cames enlaire (postura
molt incòmode en què la llei de la gravetat no ajuda gens ni mica),
tornar a compartir habitació amb una altra dona, donar de mamar
davant gent totalment desconeguda i que només es preocupa de la
visita que fa.
Dotze anys més tard vaig tenir el meu segon fill. Durant aquest
llarg període de temps vaig tenir el privilegi d'assistir a dos
parts a casa i seguir de prop la feina que realitza l'equip
especialitzat en l'assistència als parts a domicili. La meva
parella i jo parlàrem del tema i decidírem que el tendríem a casa;
disfrutàvem de l'embaràs, anàvem junts a les sessions de preparació
i podíem parlar amb les altres parelles del sentiments, les
emocions i tot el que ens esperava amb l'arribada d'un infant.
Els coneguts a la preparació anaven parint: molts a casa, altres
a la clínica, i després venien amb el nadó a contar-nos la seva
experiència. Els que havien parit a l'hospital sempre es queixaven
del mateix; la partera no es pot moure lliurement, no es té massa
en compte, es tracta com si fos una malaltia.
Va arribar el nostre dia assenyalat: començaren les contraccions
i va venir l'equip d'assistència. Feia dies que tota la casa i el
material estava preparat per rebre el nostre fill. Passaven les
hores i les contraccions no anaven a més. El monitor ens deia que
l'infant estava bé, que no patia. Amb l'arribada del vespre vaig
rompre aigües i em vaig dormir. A la matinada, ens aconsellaren
anar a l'hospital, el nin i jo estàvem bé però no tenia cap sentit
allargar la situació. M'explicaren el que em farien. A les set del
matí arribàvem a Son Dureta, i quan explicava tot el procés ometia
que havia estat en mans d'un professional, i és que no sabia amb
qui em podia trobar. Me digueren que tot estava bé però que hi
havia d'haver anat abans pel perill d'infecció que suposa tenir la
bossa d'aigües rompuda. M'enxufaren l'oxitocina i no me posava de
part; al mig dia ja coneixia tot el personal del paritori perquè
aquell dia només varen tenir dos parts. M'arribaren a demanar si
era professional de la medicina perquè me veien molt preparada,
sense nervis i el meu marit molt tranquil. No dilatava i el nin no
s'acabava d'encaixar (ja m'ho havia advertit l'equip a casa). A les
set de l'horabaixa naixia el meu fill per cesàrea. El ginecòleg que
em va atendre digué: «si hagués fet aquesta feina a una clínica
privada, hauria guanyat uns doblers extra i aquest nin hauria
nascut més prest».
Jo li voldria demanar, Dr. Nadal: Per què no els parts a casa
amb l'opció de poder anar a la clínica quan es considera
necessari?
Mari Barceló Morey. Palma
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.