Lluís Maicas

Quadern de viatge (XXVIII)

Lluís Maicas29/02/00 0:00

Dimecres, 23.- M'ha pres un simulacre de grip que ha assetjat amb virulència les defenses naturals del meu cos que, amb deixadesa de llurs obligacions, eren de copes a la gargamella. A punt de retre'm, vençut per un exèrcit bel·ligerant assedegat de venjança, he contraatac amb una ràfega d'antibiòtics i un combinat de píndoles de colors que, momentàniament, han equilibrat la batalla, de la qual no he sortit indemne a causa dels danys laterals no prevists. D'una guerra, però, hom només espera sortir-ne viu. Dijous, 24.- Sovint, convé renunciar a tot allò que d'antuvi ja hem perdut o que mai no aconseguirem. Hom pot pensar que es tracta d'una estratègia estúpida situada entre la resignació i la conformació, però té efectes balsàmics davant la pèrdua certa o la impossible obtenció. Divendres, 25. Malgrat les successives destrosses que provoquen, les legislatures passen volant i, mitjançant la democràcia, ens és concedit el do de perdre democràticament de bell nou. No ens enganyem. En aquesta terra, fins i tot els qui guanyen, perden. Mentre estiguem sotmesos als interessos d'un estat injust amb les nacions que el conformen, aquesta només serà una terra d'espoliació. Sovint he dit que algunes paraules abdiquen del seu significat quan les usen els idiotes, però aquesta afirmació també és certa quan són els polítics els qui en fan ús. Ara, del robatori en diuen solidaritat o redistribució i ningú no argumenta que la solidaritat ha de ser voluntària i consentida.

Fóra de necis, i d'injusts, creure que la culpa de tots els mals que assoten aquest gruix de call enmig de la mar prové de les accions i de les actituds dels polítics de l'estat i, per extensió, dels polítics de les sucursals de les colònies. Això seria una simplificació excessiva del problema, car el mal cova en el si d'una societat que ignora la seva identitat, tal vegada perquè a força d'implantacions estranyes ha esdevingut una societat contrafeta i desestructurada i, en conseqüència, incapaç no només d'exigir, sinó d'ordenar i quantificar les seves exigències, ni tan sols en l'aspecte econòmic que afecta per igual la butxaca de tots els ciutadans, sovint més sensible que el cor, sigui quina sigui la seva procedència i la seva llengua d'origen. Dissortadament, el sentiment nacional pertany a àmbits cada cop més reduïts, opcions culturals testimonials amb un pes social restringit i la realitat, que sovint és d'una crueltat alliçonadora, finalment ens fa còmplices dels seus silencis. Dissabte, 26.Durant el batxillerat vaig estudiar llatí i grec, dues llengues mortes que, malgrat el seu estudi, ni ressuscitaren, ni mai no vaig fer servir de vehicle de comunicació social. Contràriament, durant aquells anys que el català era prohibit a les escoles, era l'única llengua de relació que utilitzàvem. Ara, a les escoles s'ensenya el català i, això no obstant, el seu ús social ha minvat de forma alarmant. Això significa, en la meva opinió, que l'ensenyament del català, tot i ser necessari, just i, fins i tot, obligat, és insuficient si no va acompanyat d'altres mesures que estimulin el seu ús quotidià en tots els àmbits de convivència. Diumenge, 27.Sura en l'aire un inici de primavera a destemps. A la sang, els habituals grumallons que caracteritzen la meva circulació. A la terra, sequera.