Bartomeu Fiol
Bartomeu Fiol

El sanitós silenci

Bartomeu Fiol22/02/00 0:00
TW
0

Podríem establir una paradoxal polèmica "per exagerada o fora corda que pugui semblar des del punt de vista de la sensatesa" sobre què és realment primer, si la paraula o la realitat. De fet, les primeres paraules de l'evangeli segons Sant Joan semblen prou taxatives: «Al començament existia la Paraula». Però també és ver que no tenim perquè confondre la Paraula amb la paraula, el Verb amb cap mena de literatura, si bé darrere la literatura profètica de tant en tant podem sentir"ne o veure'n alguna espurna (tanmateix és clar que el sintagma «literatura profètica» té poc a veure amb el mot «literatura» a les seques). Qüestions teològiques respectuosament deixades de banda, en termes estrictament literaris, d'alguna manera aquesta polèmica seria consubstancial amb la modernitat, no gaire respectuosa "per cert, al seu torn" amb el silenci. I, per molt que abundi potser massa el tipus d'escriptor que s'embarca en el discurs sense tenir gaire clar què és el que dirà, com esperant que "si de cas" això ho esbrini la mateixa dinàmica del discurs, també és cert que, per descomptat, és perfectament possible defensar o sostenir que és la realitat la que va crear i crea permanentment la paraula.

En tot cas, la paraula no té perquè confondre's amb cap verborrea, verbositat o xàtxara. «Poques paraules surten / de les boques en calma» ens recordà i ens recorda el nostre Rosselló"Pòrcel. En efecte, no tenim perquè no pensar que la paraula creadora no pugui limitar"se a l'imprescindible. Per això és tan i tan convenient, per a l'escriptor, respectar les èpoques de silenci, el que els alemanys en diuen die Schöpferische Pause, la pausa creadora "eventualment, perquè tampoc no convé donar per cosa segura que després de cap silenci, com a conseqüència de cap silenci, s'ha de produir necessàriament un nou discurs.

En tot cas també, convé donar prioritat a l'anàlisi de la realitat sobre l'anàlisi de cap discurs. I encara que, en el del nostre Establishment literari, tampoc no puguem presumir de cap excessiva lucidesa hermenèutica en l'anàlisi de textos, el major dèficit el presentam "sens dubte" en la indagació o l'anàlisi de la realitat, en l'elaboració dels conceptes congruents per a acostar"nos"hi o per a endinsar"nos"hi. Gosarem afirmar que, a hores d'ara, és en el tracte «directe» amb la realitat "i, molt especialment, en la confecció o posada al punt de les eines conceptuals necessàries" que resulta més deficitària la nostra cultura, fins a l'extrem que no estan gens de moda els debats d'idees, aquí i ara.

Clar i llampant, si als països catalans ens manca alguna cosa són pensadors, teòrics, filòsofs, gent teòrica. Veritat que el sol esment d'aquestes categories ja ens fa arrufar el nas? Doncs deu ser per qualque cosa! Perquè aquí, entre nosaltres, més que descrèdit de les idees el que hi ha és gairebé una total manca d'idees. I aquesta pobra realitat cultural hauria de ser més aviat motiu d'escàndol. Però resulta que som molt pràctics, molt pragmàtics, nosaltres! De fet, a la meva manera de veure, podríem parlar d'una certa desertització cultural, d'un cert erm o ermot intel·lectual. En definitiva "per provocador que pugui resultar afirmar"ho" la condició de filòleg, tan estesa entre nosaltres, no basta; no basta estimar la paraula i els textos. Fins i tot també per fer literatura que quedi.

+ Vist
+ Comentat