Barcelona-1970

Feia cinc anys que cinc-cents estudiants i intel·lectuals havien protagonitzat una altra reunió subversiva, la dels caputxins de Sarrià, i ara algun d'aquells assistents repetien a Montserrat. Carlos Barral n'era un i el llibre conta com, a la Caputxinada, es va encarregar de recollir els entrepans que les alumnes del Col·legi Francès (jo crec que era l'alemany, però me puc equivocar) tiraven al terrat del convent. La mala sort va fer que, quan tenia les provisions dins un cove, passàs pel carrer un escamot de grisos a cavall: en Barral no es va poder reprimir i els va agredir amb el nostre possible dinar. Va deixar el cove ben buit. A Montserrat, per ventura per aquests antecedents, es va encarregar Miquel Porter de la igualment deficitària intendència. Com sempre, la fam va resultar més suportable que l'abstinència de tabac i alcohol. La nòmina de gatons distingits era extensa, però així i tot, Gabriel Ferrater no hi tenia rivals pròxims. L'escena de l'endemà de la tancada, a Bocaccio, és molt representativa de la gent i l'ambient del llibre. Rosa Regàs (la copropietària del local nocturn més in d'aleshores), Gabriel Ferrater, l'arquitecte Oriol Bohigas i la seva dona són els esmentats en el paràgraf: «Rosa la divina tenia una mà sobre l'espatlla de l'arquitecte estrella i amb l'altra agafava estretament pel braç Gab, que era feliç perquè tenia a la mà dreta un got llarg de ginebra que un cambrer li reomplia al menor descens, i amb la mà esquerra abraçava l'anca dreta d'Isabel Arnau "muller de l'arquitecte", que se'l mirava tendrament i reia. Tanmateix Isabel Arnau estimava críticament Gab i l'advertia dels malignes efectes del tabac i de l'alcohol, i del perill de la disbauxa i de les llargues hores perdudes en la nocturnitat; ella en sabia molt, d'aconsellar-lo. I "de veritat" era envejable el devessall de simpatia que desvetllava Gab "aquest poeta discutible, però en definitiva gran" en el cor de certes dones adultes maternals o mares, de les quals ell no es va enamorar mai, però en l'intent de proposar-s'ho les havia divertit i les havia fet patir també, per la seva impenitent actuació, en algunes ocasions pesada, com la d'un voyou.

Totes li eren fidels, elles, les íntimes amigues, les mullers dels seus amics, les quals, insisteixo, mantenien una absoluta benignitat per a ell, i amb tot, es divertien escoltant-lo, perquè el seu encant flueix de la conversa inesgotable, interessant fins i tot per a elles, dones que l'aguanten generoses, ja que no en volen ni en poden treure res, excepte la possibilitat de demostrar tendresa».

Abans d'aquesta escena, segons la crítica de Miquel Porta Peralles a l'Avui, hi ha més de tres-centes planes magnífiques i excel·lents. Jo també ho trob.