Grapades de cacauets

Quan la dreta s'asseu a taula, és que prepara la guerra. Aquests dies darrers hi hagut dos àpats sonats, el que va servir Nofre Plomer als seus amics conservadors i el que oferiren diversos col·lectius de pensionistes a Rosa Estaràs. Tant a l'un com a l'altre va assistir-hi Jaume Matas, que cas de continuar així arribarà al dotze de març amb més panxó que en Recio. En els dos àpats se serviren plats que feien paret, d'acord amb els gusts tradicionals dels conservadors, partidaris d'una cuina feixuga i abundant, encara que darrerament s'hagin deixat influir per les racions macarròniques i lights dels executius sense saó. Tanmateix sembla que volen recuperar, els conservadors, el bon costum d'aparentar públicament allò que són. Els que dinaven d'una ceba crua "això sí, amb forqueta i ganivet" eren els teòrics del socialisme rus prerevolucionari. I estam en condicions de dir que eren uns errats de comptes, perquè aixecaren un imperi anèmic que no ha pogut superar els setanta anys. Davant la fragilitat de l'univers que bastiren les esquerres, l'imperi dels conservadors és etern, si més no tan etern com el de l'església, perquè s'aguanta damunt un axioma tan sòlid com aquest: qui té la butxaca folrada menja calent. El dinar de matances de can Plomer reunia totes les connotacions pròpies d'un dinarot de dretes. Les matances amb molts de convidats sempre han estat exponent de la riquesa del que convida. En una societat tradicionalment austera com és la nostra, el dia de matances ha estat una de les clares ocasions que, al llarg de l'any, el poderós s'ha permès tirar la casa per la finestra. Plomer no va sacrificar un porc, sinó dos de tres-cents quilos cada un. I va convidar Norma Duval, cosa que també entra dins els esquemes d'actuació més tradicionals, perquè els senyors, en festa tan assenyalada, a més a més de quedar bé amb els seus convidats els han d'enlluernar. El costum ve de lluny. A les cases bones convidaven qualque senyora que cridàs l'atenció, i si a més de cridar l'atenció era rossa o anava tenyida de ros, encara millor. És evident que Nofre Plomer no va escatimar un duro per fer saber a tot Mallorca que pot tractar de tu els hereus de les set cases. I la resposta a la seva convidada va ésser unànime, de manera que va asseure a taula la plana major del conservadorisme illenc, amb l'afegitó d'Eduardo Zaplana. Cal imaginar que gent com Jaume Font i Catalina Cirer degueren haver de pegar al barral per a vèncer els seus escrúpols nacionalistes. Però en un dia tan assenyalat, en què tothom sol cometre excessos, un tassó de més no fa lleig, encara que t'aixequis de la taula amb el nas com un burot. Les matances dels conservadors serveixen per a fer saber al poble que a cal matancer hi ha un bon rebost. I és cosa palesa que en una societat que no sap donar prioritat als valors, qui neda en l'abundància és el més llest i, fins i tot, el més condret. A posta, a Nofre Plomer no li va venir d'un plat a l'hora de quedar bé amb la gent de la seva colla. Les matanceres serviren un menú a base d'arròs amb tallades, escaldums murers, taronges, pastís de crema i grapades de cacauets. I aquí, a Plomer, el va trair el seu ego de conservadorot tal com cal i va mostrar els faldons. Vull dir que per moltes mans que encaixi en aquesta etapa de consolidació del seu nou estatuts social, fa la impressió que no ha deixat de mirar la gent de dalt a baix. Quan tothom era sadoll va repartir els cacauets. Valga'm Déu, quin error! Els cacauets, a grapades, únicament es llancen a aquells animalons, força simpàtics, que hi ha al zoològic.