Per difícil que pugui semblar, encara es pot percebre un cert
escepticisme sobre la possible existència o no de l'Echelon, un
sistema americà d'espionatge global i que ha estat notícia aquestes
setmanes gràcies a un informe que ha esbombat la Comissió de
Llibertats Públiques del Parlament Europeu. Segons aquestes
informacions, el sistema Echelon pot enregistrar virtualment cada
telefonada, fax, correu electrònic o missatge de qualsevol casta,
enviat a través de qualssevol de les xarxes de comunicació, entre
qualssevol dos punts del globus. Tot i que ningú no dubta que un
sistema com aquest sigui tecnològicament possible, l'escepticisme
rau en bona part en el fet que les capacitats que li són atribuïdes
superen amb escreix els límits de qualsevol raó imaginable, ja que,
posem per cas, qui hi pot haver en el món amb tan poques feines que
tingui el més petit interès a enregistrar les meves converses per
telèfon o els meus correus electrònics? Doncs, a risc de semblar
encara més paranoic, no em costa gens creure que totes aquestes
converses són enregistrades i analitzades per algun dels ordinadors
que formen el sistema Echelon, fruit d'una aliança estratègica
entre els Estats Units, Anglaterra, Canadà i Nova Zelanda.
Entre d'altres factors, l'existència de l'Echelon pot ser
demostrada a partir de l'anàlisi de diverses notícies que han
aparegut al llarg dels darrers anys i que mostren, per damunt de
qualsevol altra cosa, l'encaparrament del govern americà per
restringir, amb lleis, les possibilitats de xifratge de la
informació que la tecnologia informàtica actual posa en mans dels
particulars i, per consegüent, fora del seu abast. Dit altrament,
el govern americà es comporta com un gran xafarder gelós que no pot
consentir que ningú no tengui secrets per ell. A partir de l'any
1976, que va ser quan Diffie i Hellman varen descobrir els sistemes
de criptografia anomenats de clau pública, agències governamentals
americanes com la CIA, FBI i la NSA, varen fer objecte de la seva
atenció molt especial tots aquells que varen tenir alguna cosa a
veure amb la implementació d'algorismes de xifrat d'informació. És
el cas de Rivest, Shamir i Adleman, creadors de l'algorisme RSA, o
el de Phil Zimmermann, creador del mític PGP, sigles que volen dir
privacitat força bona, i que descriu un programari capaç de crear
codis essencialment inviolables i que són a l'abast de qualsevol, a
través d'Internet, per exemple. És a dir, que en això de la
protecció de secrets, hi ha un abans i un després de l'aparició i
evolució de la informàtica personal en general i del programari
PGP, en particular. Abans, les capacitats de càlcul necessàries per
xifrar informació estaven reservades als governs i grans
corporacions i ara qualsevol ordinador personal pot fer el mateix
amb codis que són pràcticament indesxifrables, cosa que arriba a
ser considerada com una amenaça per la seguretat nacional d'alguns
països, com per exemple França, on l'ús de PGP per particulars és
il·legal.
La polèmica sobre el xip Clipper també forma part de les
manifestacions malaltisses d'encaparrament d'alguns departaments
del govern americà, especialment l'Agència Nacional de Seguretat
(NSA). Un projecte de llei pretenia forçar que tots els dispositius
informàtics que permetessin xifrar les converses telefòniques entre
particulars tenguessin una porta falsa que permetés a aquestes
agències desxifrar els codis emprats. L'excusa, deien, era que si
no es feia així els traficants de drogues i similars, tendrien
impunitat total a l'hora de planificar i cometre els seus delictes
i que només una solució del tipus de la porta falsa permetria
evitar. Una solució similar va ser proposada, crec que també sense
gaire èxit, per les comunicacions de dades. Tot i que és possible
que les capacitats de xafarderia governamentals hagin estat
d'utilitat per combatre el crim, està més que comprovat que
aquestes capacitats s'han fet servir en contra d'adversaris
polítics i per afavorir amics en alguns negocis. Per consegüent, la
temptació immediata dels governs és declarar il·legal qualsevol
estri o programa que pugui limitar la seva capacitat de maniobra i
és obvi que si no existís un sistema com l'Echelon, no importaria
mirar tan prim.
La setmana passada des d'aquestes pàgines, Miquel Payeras
parlava, ben encertadament, de l'Echelon i es lamentava de la falta
de capacitat crítica associada a les noves tecnologies que permet
l'existència de sistemes com aquest. Tanmateix convé tenir present
que, ja d'entrada, saber que hi ha un Echelon ens allibera en bona
part de la feblesa que la seva existència propicia. Per altra
banda, igual que el vi cura les ferides que el vi ha produït, les
mateixes tecnologies que ens fan tan vulnerables també ens poden
protegir dels dolents, tenguin la forma que tenguin. I això vol
dir, entre d'altres coses, fer servir PGP contra tots els Echelons
possibles, ja que encara que no tenguem res per amagar, sempre
servirà per empipar. Contra l'Echelon, doncs, control democràtic i
PGP, però mentre aquell fa el seu camí, no hi és gens sobrer fer
servir el darrer per posar pals a les rodes dels que, de forma
malaltissa, ho volen saber tot.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.