Destrucció

En les relacions humanes és ben constatable, moltes vegades, la inexorabilitat de la trencadissa dels afectes. Sabem que l'agressivitat, de tant en tant, fa impossible una bona relació entre pares i fills o entre germans, però no la podem reprimir. I no diguem de les parelles: la passió, inicialment tan gratificant, sol acabar en domini, clima bel·licós o, en el millor dels casos, amb els protagonistes que «vessen sobre l'altre un ventall d'actituds socials de conveniència que no comprometin el propi equilibri sentimental», segons la prudent recomanació d'en Lluís Maicas de dimarts passat. En un altre ordre de coses, les despeses sumptuàries d'empreses o famílies que coneixen perfectament que aquest camí les encamina fatalment cap a la fallida i la indigència no són evitables. El crèdit s'esgota i els implicats no poden rectificar. I el suïcidi pot arribar a ser una sortida plausible per a aquells que no tenen altra riquesa que la del seu compte corrent ni més gratificació que la satisfacció urgent dels seus capricis.

La història militar és especialment rica en empreses gratuïtament suïcides, decidides des de la convicció d'enviar la tropa a una mort segura i sense cap possibilitat d'èxit. La càrrega de la brigada lleugera, de Michael Curtiz (amb Errol Flynn), és, probablement, el clàssic del cinema que millor il·lustra la terrible conjunció de l'estupidesa militar i la immolació com a fatalitat. «Viva la muerte!» era el projecte vital del general Millán Astray que, a més d'algunes extremitats, degué perdre l'ànima humana en algun fet gloriós. «Vale más honra sin barcos que barcos sin honra» és el conhort que li quedà a l'imperi quan perdé Xile, els vaixells i els pobres mariners que hi moriren. I la guerra contra els Estats Units estava perduda d'antuvi, però enviar a la mort milers de joves espanyols era el preu indiscutible de l'honor. Els darrers dies de Hitler dins el seu búnquer són el millor exemple d'aquesta lògica que fa inevitables les morts innecessàries: fins al final va fer afusellar els sospitosos de deserció.

I tots els imperis s'han esfondrat després de molts d'anys de polítiques dirigides amb precisió al desastre. Espanya va negar l'autonomia a Cuba fins que tengué la guerra perduda (i, com tots sabem, aquells pobles que no aprenen les lliçons de la seva història estan condemnats a repetir-la). La URSS hauria pogut salvar tots els seus dominis amb una mica de mà esquerra, però els principis, la Constitució o l'instint de mort varen ser més forts que el desig de supervivència.

Sempre hi ha un moment, en les nostres vides i en les dels pobles, que tenim la salvació a l'abast. Però hi sol haver també una força irreprimible que fa que tombem el coll davant el destí i deixem passar l'oportunitat.