Autogovern?

Aigua, per començar. Els Plans Hidrològics els aprova el Consell de Ministres mitjançant un decret, després del seu pas pel Consell Nacional de l'Aigua. Això, que podria tenir algun sentit per als territoris que conformen una unitat geogràfica, esdevé un simple mecanisme de control en el cas d'un territori insular sense cap continuïtat geogràfica amb la Península. El Pla Hidrològic el va fer l'anterior govern autonòmic, i es fixa objectius d'estalvi i reutilització d'aigües. Ara, en lloc d'estar aturat a Madrid, hauria de ser el nou govern d'aquí qui el reformàs en allò que es cregués necessari i li donàs el vist-i-plau definitiu.

Carreteres, en segon lloc. Ja sabem que l'anterior govern va firmar un conveni amb Madrid per valor de 57.000 milons de pessetes per fer inversions en carreteres fins al 2005. La idea era que servís bàsicament per carreteres i autopistes de nou traçat. Després, entra un nou govern autonòmic que té el bon criteri de basar la política de transport en la millora de les carreteres existents i el potenciament del ferrocarril.

Resulta, doncs, que per poder frenar el consum de territori i la motorització hem de negociar amb Madrid la reorientació dels milions. No es tracta de si la disposició del govern estatal ha estat més o menys bona: es tracta del fet d'haver de demanar permís per fer la política de transport que volem. I no se'ns pot dir que Madrid comanda perquè paga: Madrid administra uns doblers que recaptam entre tots.

I residus, per acabar. S'ha elaborat un Pla de residus sòlids urbans de Mallorca que és el primer intent seriós d'introduir criteris ecològics de gestió dels fems. Es posa fre a la incineració, es posen mitjans per a un gran augment de la recollida selectiva i el reciclatge i es fixen objectius de reducció i mitjans per aconseguir-ho. Tot això, és clar, val doblers, i l'intent d'aconseguir finançament europeu torna a passar pel filtratge de Madrid. És l'administració central la que envia a Brussel·les els projectes que selecciona i, també, la que rep el conjunt d'unes subvencions que després distribueix. No s'ha de suposar que des de Madrid es posi cap entrebanc, però s'ha de posar en tela de judici el procediment.

Encara hi ha moltes passes a fer en el camí de l'autogovern. De tot això de què parlava se'n podrien treure dues conclusions que els partits estatals haurien de tenir ben presents, ara que és l'hora de presentar a la ciutadania les seves propostes per al govern de l'estat. La primera conclusió té a veure amb la necessitat d'assolir una vertadera autonomia financera. No hi ha autogovern real si no disposam dels nostres propis recursos. Si recaptam els nostres imposts, després ja establirem els concerts necessaris amb l'estat o exercirem la solidaritat de la manera que creiem oportuna. La segona conclusió es refereix a la relació entre les diferents nacions que conformen l'estat i les institucions europees. Si des de les Illes (o des de Galícia, o des de Catalunya) necessitam interlocutors per adreçar-nos a les instàncies europees, és que no hi ha una Europa de les regions sinó una Europa dels estats, que no és l'Europa que necessitam.