Febrada fi de mil·lenni

Que s'hagi perdut la mesura en la celebració del proper Cap d'Any és sols un dels símptomes d'una malaltia que afecta gairebé tot el món occidental: la ceguesa quan és hora de sensibilitzar-se pels problemes de l'altre, i aquí l'altre és qualsevol.

Jo no em preocuparia gaire si això de fer el panderoper a Cap d'Any fos una catàrsi, una exageració, un voler rompre motlles d'una societat austera i enfaixada. No és el cas. És un punt més en la corba ascendent d'una societat vulgarment opulenta i dic vulgarment perquè en aquesta febrada de la fi del mil·lenni l'al·lucinació porta a menysprear els valors de l'estabilitat i la convivència.

El drama del segle XXI ja és aquí, és la manca de sensibilitat per establir un diàleg comprensiu i cooperador amb els altres. I tanmateix l'altre és irreductible perquè l'altre sempre serà diferent perquè cadascú es construeix segons el que ha estat i el que aspira a ser i això és tan divers, són tantes les circumstàncies que s'hi apleguen en cada individu que si dos s'assemblen és una casualitat. Com que les convivències no es basen en casualitats sinó en constructes és per la qual cosa que les celebracions que s'atraquen em fan ser desconfiat. No veig cap motiu per creure que el fals mil·lenni que vendrà ha de ser humanament millor que aquell altre sobre el qual es muntaren profecies tan tràgiques com la fi del món. Potser jo també estic febrós aquests dies i allò que els altres veuen com una realitat (virtual) jo ho veig com una al·lucinació, com una d'aquelles al·lucinacions inquietants que ens fan posar cara d'incrèduls.