On són els gonelles?

Estranya, però, que els gonelles no hagin fet acte de presència, ni ara ni quan Antich pronuncià el discurs en l'obertura del curs de l'IEC, ni quan Damià Pons ha assegurat la projecció de diverses pel·lícules en català. Estranya perquè ens han acompanyat com una mosca vironera de la Transició. Feien part del nucli fundacional d'AP. Popularment, no han existit sinó com l'expressió d'un dubte que, en la seva versió organitzada, volia resoldre a favor de la ignorància. Tot i que sempre han estat molt pocs, visqueren moments de glòria. Esperanza Aguirre els rebé en audiència quan era ministra d'Educació i Cultura. Jaume Matas s'estrenà com a president fent el mateix. Però del 13-j ençà han desaparegut. La seva revista només resistí un mes l'arribada del Pacte de Progrés al Consolat de Mar. Per ventura s'acabava de produir una variació en el mercat. Ells, els seus líders sempre s'han vantat de ser liberals i solen explicar-ho tot en termes d'oferta i de demanda. És curiós, però, comprovar com aquesta relació directa entre l'alternança política i el mercat ideològic no s'ha observat en altres corrents d'opinió. L'ecologisme i el mallorquinisme han perdurat i, fins i tot, s'han enfortit amb independència del color polític dels governants. Així doncs, la letargia dels gonelles accentua algunes sospites que sempre havíem tingut. I el PP, tan centrat i renovat després del congrés, hi hauria de fer un inajornable examen de consciència. Perquè podria ser molt temptador demanar-se d'on sortia la benzina per a uns cotxes que impedien el trànsit fluid per la carretera de la normalització.