La policia va detenir a Irun dos fills de veterans d'ETA amb
pistoles a sobre. Però eren tres. Un li va donar a les cames vorera
del Bidasoa per avall. Tots tres d'una vintena d'anys, nascuts a
França i sense antecedents policials. Segons els papers que tenc
davant, formaven part del moviment «abertzale» juvenil «Gazreriak».
Es tractava d'Arkaitz Sáez i Aratz Gómez. El que tocà soletes l'han
identificat com Iraun Zabaleta. De quines eren les seves
intencions, segons aquest diari estatal que ara maneig, la policia
investiga un parell d'hipòtesis, o sia, i en llenguantge sineuer:
no tenen ni la més punyetera idea d'absolutament res. Que si
planejaven un segrest o un robatori, o vés a saber, perquè de
veritat, creuar el pont de Behobia per comprar «Ducados» que aquí
van més barats, no sembla escaient fer"ho amb una Browning a la
butxaca, això està més clar que l'aigua. Els cadells s'entrenen,
vaig pensar.
Segueixes llegint i saps que Aratz Gómez és fill d'Enrique
Gómez, Korta, membre d'ETA assassinat el 79 pel «batallón vasco
español», i que el fugitiu Iraun és fill també del dirigent etarra
José Javier Zabaleta, Baldo, detingut a França el 74. De l'altre,
del Sáez, el de cametes me valguen, sembla que no se'n troben
antecedents ni personals ni per part de la família...
I jo torn a reafirmar"me en la mateixa convicció de tota la
vida: no hi ha res més retent que la violència, qualsevol, véngui
d'on véngui. És una reacció en cadena, un efecte dominó
immisericorde. El que alça la mà, li cauen les raons, dèiem a la
pagesia, d'antuvi, em convé pensar que carregats de raó. La
violència sempre és el fracàs del diàleg, del saber governar i
governar"se, de la convivència, de la intel·ligència. I com sempre
pos peu fiter en el meu convenciment: no hi ha cap causa, cap
terra, cap pàtria que, pensat de manera freda i mesurada,
justifiqui la mort d'una sola persona humana. Tot això malgrat
opinions contràries de companys teòricament madurs, que em diuen,
m'argumenten, que si una cama es cangrena, s'ha de tallar. Quin
sarcasme! Revolució no: evolució! Deia ben fort al seu temps i
moment l'insigne Julián Besteiro, amb la veritat que li regalimava.
Però tampoc no se l'escoltaren, llavors. Conec famílies de poble
que encara ara no es diuen bon dia ni bona nit, perquè el padrí
d'uns tengué paraules amb el padrí dels altres per una qüestió de
fites de partió. Imaginau"vos idò dins un medi rural talment, que
hi hagi una mort violenta per enmig. Que el teu fill hagi volgut
«aprendre a volar» des del tercer pis de la comissaria de policia
de Bilbao, o que la teva dona es volgués comprar un article de gust
a Hipercor aquell fatídic dia, o que la teva filla, la néta, la
muller, rebentà amb la bomba de la caserna de la guàrdia civil
d'Errenteria... o que ets un fill, un amic, el pare, la mare, el
germà d'aquells al·lotells de l'anomenat «Cas Almeria» que varen
ser torturats i assassinats perquè un alcohòlic oficial de la G.C.
es va confondre i estava convençut que era l'àngel justicier de
l'espasa de flames. I anaven a la primera comunió d'una parenteta,
tu, ells! Amb cotxe de matrícula basca, això sí, pobres. I els GAL,
i calç viva a Lasa i Zabala, que encara rodola pels tribunals,
l'assumpte...
Sobretot vull dir que, quan es desferma la mala lletrada de la
violència, ben aviat ja no hi ha innocents enlloc. Cap ni un. Uns
per defecte de capacitat de diàleg o per oportunitat política, això
tan repugnant, i els altres per excés de visceralitat, ràbia com
cans amb sabonera a la boca, ressentiment per una mort que sols una
altra mort podrà apaivagar, exercint l'absurd fins el darrer límit,
l'última conseqüència.
Aquest és el punt de reflexió que jo tenia la intenció
d'encomanar"vos avui. Perdonau si no és plat del vostre gust.
Disculpau.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.