El futur de l'Obra Cultural Balear

Ja coneixeu la dita: quan una cosa és necessària, si no existeix, l'han d'inventar. Fa trenta-set anys, gairebé dia per dia, un grup d'homes benemèrits encapçalts per mon pare varen inventar l'Obra Cultural Balear, que des de llavors ençà, amb altibaixos i més d'un sotrac, ha duit endavant una gran tasca d'impuls de la nostra llengua i cultura. Ara bé: Seria perillós passar per alt que, en un país normal, aquest impuls l'han de donar les institucions públiques. El fet que l'hagués de donar una entitat privada, amb el suport només, durant molts d'anys, d'una minoria de ciutadans conscients de la responsabilitat de salvar el nostre patrimoni cultural, no és més que una prova de la situació anormal de la nostra nació. Amb els anys, les coses varen anar canviant: Morí el dictador, vingué la democràcia, i amb l'autonomia les institucions varen començar, per una banda, a fer la tasca que els corresponia en el cultiu de la llengua, per bé que amb unes limitacions, mancances i excuses evidents; i per una altra a donar suport econòmic a l'OCB per tal que seguís fent de succedani, sistema pel qual el Govern del PP intentava dissimular el seu total desinterès per la qüestió, fins que al senyor Jaume Matas li va semblar oportú fer tot el contrari: declarar la guerra a l'OCB. Però bé: Venturosament superada aquesta etapa, ara tenim un Govern que vol assumir les seves responsabilitats. Això no fa innecessària l'existència de l'OCB, però és evident que li ha de donar un altre caire. Jo mateix tenc ara més temps per dedicar-hi, i quan l'amic Joan March em va plantejar si no convendria aportar el nostre esforç a aquest necessari canvi, em vaig considerar fins i tot obligat a seguir l'exemple de mon pare i entrar de vocal a la Junta de l'OCB. Però quan un vol esser candidat, ha de mirar de trobar gent disposada a votar-lo, i això ens va permetre comprovar que hi havia molta gent desenganada pel funcionament de l'OCB, però que havien manifestat el seu disgust per un sistema que em permetrè criticar des d'aquí: donant-se de baixa. Jo crec que en tals casos el que s'ha de fer no és abandonar el camp als qui no fan les coses com pensam que s'haurien de fer, sinó lluitar per canviar la situació. I en els darrers anys, l'OCB havia fet una tasca exemplar en la conscienciació cívica i en la mobilització contra el gonellisme, primer dissimulat i finalment descarat, del PP, però a parer nostre estava lluny de donar l'exemple de funcionament democràtic i participatiu que hem d'exigir d'una entitat que ha d'esser progressista. En aquest sentit, és obvi que l'OCB actual ha traït en bona mesura l'esperit dels seus fundadors, i per això em va semblar lògic, legítimm, fins i tot obligat, intentar ajudar a redreçar el rumb de l'entitat i cercar companys per a aquesta lluita. Va resultar, però, que no era fàcil trobar-los. Uns per comoditat, altres per reserves polítiques, altres per diferents motius, no s'engrescaven a donar la passa. Amb la qual cosa, els tres socis que, per donar exemple, havíem començat per presentar la nostra candidatura, ens vàrem trobar una mica desemparats, i a més teníem una taca gravíssima: érem «destacats dirigents del PSIB», Vade retro! Era inevitable que els intoxicats de torn, solemnes ignorants del funcionament del PSIB, presentassin la candidatura de tals socis individuals com una «operació» del partit. I per tal d'evitar una interpretació falsa, malèvola i difamatòria, però inevitable coneixent el personal, vàrem decidir retirar la nostra candidatura. Si, així i tot, no hem conseguit evitar-la, s'ha degut a què, incomprensiblement, l'OCB ha fet públiques no sols les candidatures retirades. Cosa que constitueix una prova més de la necessitat de canvi de maneres i de tarannà en una entitat benemèrita que, segons sembla, no estarà disposada a adaptar-se als nous temps i a les noves circumstàncies. Llàstima.