Defensa de Bill Gates

Defensa, també, que requereix més d'un flanc. Davant l'opinió pública, Gates és en essència un empresari que ha caigut en temptacions monopolístiques i a qui serà gairebé impossible sancionar positivament, tret que una sentència ho confirmi, perquè les multes i les recomanacions legals, per la seva posició econòmica i pel seu poder, li rellisquen. Segurament Gates està a hores d'ara més preocupat per la pirateria que se'n fa a la Xina, dels productes Microsoft, que del final del judici, encara que fa bé de no fer-ho palès.

I defensa que s'haurà de perllongar i de créixer. El terreny en què s'ha plantejat la defensa no és dolent, però no ha estat complet. Els seus missers han intentat fer veure al jutge Thomas Penfield Jackson "sense gaire èxit, sembla" que cada decisió de Gates podia haver estat presa per qualsevol dels seus successius competidors: quan Gates prengué la decisió de vendre sistemes operatius i el munt d'aplicacions que s'hi han anat pujant, ningú no avisà del perill de monopoli; quan decidí integrar el sistema operatiu i el navegador, per què ningú no va començar a vendre un navegador amb sistema operatiu incorporat?; Gates ha copiat, però els altres també (Windows és una còpia rebaixada de l'escriptori d'Apple, però l'escriptori d'Apple ho és del GUI de Xerox); Gates ha comprat un sens fi de companyies rivals, o hi participa (WebTV, Hotmail, Lycos, i la mateixa Apple, entre moltes altres), però aquestes han estat venudes voluntàriament, entre altres motius "a part dels diners, és clar" perquè els seus propietaris han vist en vendre-les-hi un futur més obert i vast per a uns productes que havien creat i que segurament estimaven més que ningú. La passa implícita que això suposa és alguna cosa que no deixa d'ésser innegable: recomanar Gates "abans o ara, o en el futur" que reorienti el seu negoci informàtic és com recomanar Michael Jordan que millori el seu tir de mitja distància. Es pot fer, però no és una prova d'intel·ligència i deixa clar que no entens ni un borrall de bàsquet. Fins i tot sobre els aspectes més mals de defensar en la trajectòria de l'home més ric del món (mantenir que Windows i el navegador Explorer són inseparables, fomentar la dificultat de comprar ordinadors sense el Windows instal·lat, posar reticències "potser enganys" per impedir l'extensió del llenguatge Java com a mitjà universal, o no obrir el codi dels seus sistemes operatius per modificar-los ni oferir-hi alternatives a aquesta negativa) hi ha vulguis no vulguis alguna justificació, fonamentalment el misssatge que el que ha de regular el govern és el mercat i no la conducta de les empreses. Algú ha dit que l'origen del conflicte és la voluntat del govern de Washington de fer de Humpty Dumpty, de deixar clar a aquesta gent de l'altra banda del mapa qui mana. Només l'evolució del que oferirà la competència si Gates és condemnat podrà descartar-ho del tot.

La discussió sobre les causa del monopoli que de fet Gates ha assolit, i sobre fins a quin punt ha estat fruit d'un seguit de decisions conscients o de la qualitat dels seus productes (i de la incapacitat, tècnica o comercial, dels competidors) s'haurà de plantejar en algun moment. Com el fet que Gates i els seus sequaços de Richmond, on Microsoft té la seu, han popularitzat l'ordinador arreu del món més que qualsevol decisió dels governs, allà on n'han pres i aquí on encara les esperem. El més divertit de tot, com sempre, és allò que revela la idiosincràsia del personal. Passi que molts oblidin que els ordinadors fan més coses del que el 99% de la gent (i m'hi incloc) podem demanar i imaginar (sort que tenim la disculpa que l'1% no és mercat ni és res), passi que en començar el judici hi havia, només als Estats Units, més de cinc milions de còpies del Windows 98 i que el sentit en què això significa un monopoli té molt poc a veure amb els fantàstics monopolis genuïns i verges, esperonats per molts governs, que hem patit i patim molts europeus. Però alguna cosa s'ha de dir d'aquests molts que giren la vista per criticar la temptació, o el pecat, monopolista, de Gates per evitar contemplar el foc monopolista que crema en els diaris que tenen a les mans i en les televisions que tenen davant els ulls, foc al qual han estat llançant benzina des del butlletí oficial de l'estat. O sigui: la crítica a Jordan elevada a l'infinit. Un beneit llança una pedra a l'aigua "diu el proverbi xinès, o hindú o el que sigui" i cent savis no poden treure-la. I si el qui la llança és espavilat, què passa, eh, què passa?