Per contar històries, no hi ha una tecnologia més genuïnament
interactiva que l'associada a les destreses comunicatives humanes.
Repetir, de tant en tant, aquesta afirmació pot ajudar a evitar que
oblidem que les tecnologies de la informació i de la comunicació
només són un complement eficaç per algunes de les limitacions
inherents a la comunicació directa i presencial entre humans però
que, difícilment, podran arribar a substituir-la en tot i per tot.
Fet i fet, no hi ha per ara cap manera raonablement vàlida per
convertir en un senyal elèctric, digital o no, el prana, paraula
d'origen indi que serveix per anomenar l'alè i l'esperit i, mentre
no poguem fer això, no el podrem enviar a distància, a través d'un
fil o per l'aire. Com tampoc no és possible, per ara, ficar en un
programa d'ordinador la creativitat i emocions, tan
característiques dels humans. Tanmateix, aquests dies ha mogut un
cert rebombori l'anunci de la propera aparició de la publicació, en
anglès, d'un llibre que duu per títol Intel·ligència artificial i
creativitat literària i que està dedicat a explicar els detalls
explicables d'un programa d'ordinador, que els seus autors han
anomenat Brutus i que té per objectiu convertir l'ordinador en una
màquina per a contar històries escrites, és a dir, per fer
novel·les o guions de cinema.
Amb l'objectiu, aparent, de fer una original campanya
publicitària per al seu llibre, els autors, de nom Bringsjord i
Ferrucci, han convocat un concurs ben particular i que consisteix
en una versió, adaptada al cas, del conegut Test de Turing. Aquest
test té per objectiu comprovar la intel·ligència d'una màquina i,
dit a l'engròs, determina que una màquina o programa és
intel·ligent si en ser confrontat amb un interlocutor humà, un
observador, també humà, no seria capaç de distingir les respostes
d'un i de l'altre. Doncs bé, el concurs que els esmentava, en el
qual hi pot participar tothom que vulgui a través d'Internet,
consisteix a esbrinar quin dels cinc començaments d'història que es
proposen estan escrits pel programa Brutus, sabent que quatre són
d'autors humans i només un és fruit de la «creativitat» del
programa. Com a reclam publicitari, la idea no sembla ser gaire
dolenta, però resulta un poc més agosarat pensar que els resultats
d'aquest concurs, siguin els que siguin, proporcionaran algun tipus
de conclusió fiable sobre les possibilitats de Brutus ja que, per
exemple, si guanya, és a dir, si no el descobreixen la majoria de
concursants, aleshores sempre quedarà el dubte sobre la manca de
sensibilitat dels concursants, o sobre la manca de prana dels
quatre autors humans emprats en la prova. De fet, com es pot
comprovar fàcilment aquí i allà, sembla que sigui més fàcil que un
humà imiti un autòmata que no a l'inrevés.
En qualsevol cas, i més enllà de campanyes publicitàries més o
menys agosarades, el llibre relata un intent aparentment seriós
d'explorar la frontera entre lògica i creativitat, una frontera que
els humans tenim el do de traspassar, gràcies a les emocions, una
vegada i una altra i que ens és particularment característic. Com
els autors confessen explícitament a la introducció, hi ha un
objectiu més que justifica una recerca i un experiment com aquest i
que consisteix a tractar de fer una passa més en el camí de provar
o desprovar que els humans som, al capdavall, màquines
sofisticades. Diuen que, de passada, si tenen èxit, tal com està el
negoci de l'entreteniment, hauran trobat una mina d'or. No sé si
algú els ha contat la història que va passar fa tres o quatre anys,
i que explicava com un informàtic va aconseguir programar un
ordinador de manera que, a partir d'una base de dades que contenia
les paraules, frases, temes i construccions característiques d'un
escriptor, generava noves obres originals atribuïbles a l'escriptor
en qüestió. El problema greu es va presentar quan, en un d'aquests
experiments, va resultar que una obra escrita pel programa va
obtenir millors crítiques que les originals de l'autor, que ja era
mort. Dissortadament també va generar molts més drets d'autor i els
hereus es varen considerar obligats a reclamar-ne la propietat.
Fins i tot, me'n record del títol de la novel·la en qüestió: Només
aquesta vegada. Per part meva, ni aquella vegada que em van venir
ganes de llegir-la.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.