També tu, Brutus?

TW
0

Per contar històries, no hi ha una tecnologia més genuïnament interactiva que l'associada a les destreses comunicatives humanes. Repetir, de tant en tant, aquesta afirmació pot ajudar a evitar que oblidem que les tecnologies de la informació i de la comunicació només són un complement eficaç per algunes de les limitacions inherents a la comunicació directa i presencial entre humans però que, difícilment, podran arribar a substituir-la en tot i per tot. Fet i fet, no hi ha per ara cap manera raonablement vàlida per convertir en un senyal elèctric, digital o no, el prana, paraula d'origen indi que serveix per anomenar l'alè i l'esperit i, mentre no poguem fer això, no el podrem enviar a distància, a través d'un fil o per l'aire. Com tampoc no és possible, per ara, ficar en un programa d'ordinador la creativitat i emocions, tan característiques dels humans. Tanmateix, aquests dies ha mogut un cert rebombori l'anunci de la propera aparició de la publicació, en anglès, d'un llibre que duu per títol Intel·ligència artificial i creativitat literària i que està dedicat a explicar els detalls explicables d'un programa d'ordinador, que els seus autors han anomenat Brutus i que té per objectiu convertir l'ordinador en una màquina per a contar històries escrites, és a dir, per fer novel·les o guions de cinema.

Amb l'objectiu, aparent, de fer una original campanya publicitària per al seu llibre, els autors, de nom Bringsjord i Ferrucci, han convocat un concurs ben particular i que consisteix en una versió, adaptada al cas, del conegut Test de Turing. Aquest test té per objectiu comprovar la intel·ligència d'una màquina i, dit a l'engròs, determina que una màquina o programa és intel·ligent si en ser confrontat amb un interlocutor humà, un observador, també humà, no seria capaç de distingir les respostes d'un i de l'altre. Doncs bé, el concurs que els esmentava, en el qual hi pot participar tothom que vulgui a través d'Internet, consisteix a esbrinar quin dels cinc començaments d'història que es proposen estan escrits pel programa Brutus, sabent que quatre són d'autors humans i només un és fruit de la «creativitat» del programa. Com a reclam publicitari, la idea no sembla ser gaire dolenta, però resulta un poc més agosarat pensar que els resultats d'aquest concurs, siguin els que siguin, proporcionaran algun tipus de conclusió fiable sobre les possibilitats de Brutus ja que, per exemple, si guanya, és a dir, si no el descobreixen la majoria de concursants, aleshores sempre quedarà el dubte sobre la manca de sensibilitat dels concursants, o sobre la manca de prana dels quatre autors humans emprats en la prova. De fet, com es pot comprovar fàcilment aquí i allà, sembla que sigui més fàcil que un humà imiti un autòmata que no a l'inrevés.

En qualsevol cas, i més enllà de campanyes publicitàries més o menys agosarades, el llibre relata un intent aparentment seriós d'explorar la frontera entre lògica i creativitat, una frontera que els humans tenim el do de traspassar, gràcies a les emocions, una vegada i una altra i que ens és particularment característic. Com els autors confessen explícitament a la introducció, hi ha un objectiu més que justifica una recerca i un experiment com aquest i que consisteix a tractar de fer una passa més en el camí de provar o desprovar que els humans som, al capdavall, màquines sofisticades. Diuen que, de passada, si tenen èxit, tal com està el negoci de l'entreteniment, hauran trobat una mina d'or. No sé si algú els ha contat la història que va passar fa tres o quatre anys, i que explicava com un informàtic va aconseguir programar un ordinador de manera que, a partir d'una base de dades que contenia les paraules, frases, temes i construccions característiques d'un escriptor, generava noves obres originals atribuïbles a l'escriptor en qüestió. El problema greu es va presentar quan, en un d'aquests experiments, va resultar que una obra escrita pel programa va obtenir millors crítiques que les originals de l'autor, que ja era mort. Dissortadament també va generar molts més drets d'autor i els hereus es varen considerar obligats a reclamar-ne la propietat. Fins i tot, me'n record del títol de la novel·la en qüestió: Només aquesta vegada. Per part meva, ni aquella vegada que em van venir ganes de llegir-la.