Entorn del 7'1%

Liberio és un vellet fatxenda, que camina estirat com si a qualsevol hora del dia anàs a festa. Sembla un follet, extret d'un dibuix infantil. Té la mirada irònica, no exempta de tendresa, i una rialla burleta que no perd ni quan pateix mal de queixal. Anys enrere, havia estat un personatge força habitual en els carrers de Palma. Vagarejava tot el sant dia i, en arribar el vespre, improvisava un jaç, amb quatre cartrons, a qualque casa deshabitada o en runes. Tanmateix no es trobava sol. Al costat del llit improvisat mai no hi faltava una botella de vi, que molt possiblement compartia amb el seu àngel de la guarda. Les persones que viuen com Liberio o en condicions semblants, mai no gaudiran de xofer ni de majordom, però estic convençut que disposen d'un àngel que vetla per la seva vida. Un altre marginat, Valentín, té una fesomia adient per a fer de figurant a qualsevol pel·lícula sobre la Revolució Francesa. Entre la multitud que insulta els desgraciats que són conduïts a la guillotina, destacaria la seva cara, envermellida per la ingestió de tones de vi, ornada per un nas de burot i un esguard antic i salvatge. És més reposat que Liberio i, quan anava pel món, freqüentava les places i els carrers que disposaven de bancs per a fer-hi una aturadeta. Ambdós, Liberio i Valentín, són dues persones excel·lents que no han comès altre error que caminar per la vida amb les sabates girades de peu. Tot i que darrerament gairebé han desaparegut del paisatge urbà, perquè a l'hospital de nit els tracten com a canonges, me n'he recordat, d'ells, en llegir que la consellera Caro apujarà un 7'1% les pensions més baixes. És molt possible que ambdós se'n beneficiïn, de la mesura. Fet i fet se'n beneficiaran exactament deu mil sis-centes persones, cosa que posa de relleu que la misèria absoluta té un lloc a l'indret d'Europa on han proliferat més milionaris per metre quadrat, si més no els darrers cinquanta anys. Un dels responsables del programa Turmeda em comentava que els Liberio i els Valentín abunden en els carrers de Palma. Són, majoritàriament, gent procedent d'Andalusia o d'Extremadura, que arribaren a Mallorca la dècada dels setanta i trobaren feina en els oficis més humils de l'hoteleria. Així que l'han ballada magre durant vint o trenta anys, però han aconseguit tirar endavant, fins que per imperatiu de l'edat les empreses han prescindit definitivament dels seus serveis. Aleshores s'han trobat al carrer amb les mans buides. I s'han posat a vagarejar amb l'envàs de tetrabric guaitant per una de les butxaques de la jaqueta gastada. Ja no valen res, són deixalles. El sistema econòmic provoca desigualtats socials acusadíssimes i, ara per ara, cercar-li remei a això és tan inútil com fer retxes dins l'aigua. S'ha mort la utopia, tanmateix. I la uniformització ideològica és un fet. De tota manera, les persones solen definir-se elles mateixes, sense necessitat que ningú les batiï. Mentre Jaume Matas va ésser president, va vanagloriar-se de presidir la comunitat més rica d'Europa. Antich, en canvi, en lloc d'embadalir-se davant un hotel de cinc estrelles, s'ha fixat en les bosses de misèria. Matas és de dretes i Antich és d'esquerres. Vulgues no vulgues, ambdós representen maneres força diferents d'entendre una mateixa realitat.