«Eyes wide shut»

04/10/99 0:00

Stanley Kubrick s'ha acomiadat del món i de la bolla amb una pel·lícula extraordinària, Eyes wide shut, que ens arriba reclamant el seu lloc entre les aportacions més importants de la filmografia d'aquest director, que és tant com dir de la història del cinema de la segona meitat de segle. Com sol succeir, sembla que hi ha bastanta gent disposada a discutir-li aquest lloc: hi ha qui diu que és una pel·lícula morta, freda i sense ànima, hi ha qui es decanta per declarar que Tom Cruise és un actor mediocre que no està a l'alçada del projecte, hi ha qui prefereix fer psicoanàlisi barata i pensar que la presumpta misantropia de Kubrick l'ha fet caure en el parany d'un film esteticista, autocomplaent i, en fi, avorrit. Hi ha qui diu tot això mentre, sense cap vergonya, proclama la seva admiració per qualsevol nyap techno acabat d'arribar de Hollywood, o qui crida exultant de felicitat davant de l'últim curtmetratge important Déu sap com des de Sri Lanka, filmat per un director octogenari amb una videocàmara casolana. La postmodernitat és així: hipòcrita i pedant, celebradora del no-res i del renou, i negadora d'allò que és honest, exigent, bell, ben fet. Cpm la darrera pel·lícula d'Stanley Kubrick, on tot és excel·lent (sí, també Tom Cruise, i no parlem ja de Nicole Kidman), i on se'ns ofereix, en encendre's els llums de la sala, una oportunitat per a la reflexió i la lectura àmplia, subtil, espaida. Però són molts els qui prefereixen tancar uns ulls com a taronges (traducció improvisada del joc de paraules eyes wide shut) i dedicar-se a enaltir el sexe dels àngels.

Això passa en cinema, en literatura, en art, i, com no, també en política. Quan escric això és dissabte dematí, moment en què ja deu estar celebrant-se el famós congrés regional del PP balear. Quan tu, lector, hi passis els ulls, avui dilluns 4 d'octubre, el congrés ja haurà finalitzat, i, com diu Joan Forcades, fent ús d'aquella retòrica del canyellisme carpetovetònic que tan bé coneixem, «en acabar comptarem». Dos dies abans, dissabte 2 d'octubre, podem fer uns comptes hipotètics, però bastant probables: Jaume Matas/centrisme reformista 1, Joan Forcades/regionalisme quasifeixista 0. Victòria de l'últim expresident de les Balears, però no per golejada, sinó per pura inèrcia: victòria d'aparat. I mentrestant, constatar la tristesa del panorama de la dreta illenca (i, per extensió, espanyola): dues branques enfrontant-se, i tanmateix tots tancant uns ulls com a taronges. La facció triomfant, els pedants del sexe dels àngels, els incapaços d'entendre que la democràcia és qualque cosa més que la força del número, els profetes de la travessa en el desert cap a la terra promesa del centre (com es preguntava algú: d'on venien, que els costa tant arribar al centre? De l'extrema dreta?). A l'altre costat els vençuts d'avui, triomfadors d'antany, nostàlgics de velles glòries, cadafals i crespons: la dreta de sempre, grollera, inculta, interessada i obertament antidemocràtica. Un no sap quin dels dos fantasmes és el més penós: si el de la hipocresia somrient o el de la sinceritat brutal. En tot cas és clar que, en democràcia, quedar absolutament tot sol és senyal de descarrilament i mal averany de futur, símptoma de fer la feina, feina i feina a les palpentes i entre tenebres antigues, com Tom Cruise en el casal de l'orgia del film kubrickià, amb un ulls tancats com a taronges.