«Eyes wide shut»

Això passa en cinema, en literatura, en art, i, com no, també en política. Quan escric això és dissabte dematí, moment en què ja deu estar celebrant-se el famós congrés regional del PP balear. Quan tu, lector, hi passis els ulls, avui dilluns 4 d'octubre, el congrés ja haurà finalitzat, i, com diu Joan Forcades, fent ús d'aquella retòrica del canyellisme carpetovetònic que tan bé coneixem, «en acabar comptarem». Dos dies abans, dissabte 2 d'octubre, podem fer uns comptes hipotètics, però bastant probables: Jaume Matas/centrisme reformista 1, Joan Forcades/regionalisme quasifeixista 0. Victòria de l'últim expresident de les Balears, però no per golejada, sinó per pura inèrcia: victòria d'aparat. I mentrestant, constatar la tristesa del panorama de la dreta illenca (i, per extensió, espanyola): dues branques enfrontant-se, i tanmateix tots tancant uns ulls com a taronges. La facció triomfant, els pedants del sexe dels àngels, els incapaços d'entendre que la democràcia és qualque cosa més que la força del número, els profetes de la travessa en el desert cap a la terra promesa del centre (com es preguntava algú: d'on venien, que els costa tant arribar al centre? De l'extrema dreta?). A l'altre costat els vençuts d'avui, triomfadors d'antany, nostàlgics de velles glòries, cadafals i crespons: la dreta de sempre, grollera, inculta, interessada i obertament antidemocràtica. Un no sap quin dels dos fantasmes és el més penós: si el de la hipocresia somrient o el de la sinceritat brutal. En tot cas és clar que, en democràcia, quedar absolutament tot sol és senyal de descarrilament i mal averany de futur, símptoma de fer la feina, feina i feina a les palpentes i entre tenebres antigues, com Tom Cruise en el casal de l'orgia del film kubrickià, amb un ulls tancats com a taronges.