Aquest encapçalament o començament tradicional de les rondalles sembla evident que vol prevenir l'oient "ja que primer de tot són o han estat literatura oral" respecte al caràcter inventat de la narració que el segueix.
Tanmateix, des d'un punt de vista més existencial, tal vegada podríem considerar"lo també com a indicador de l'eventual caràcter al·legòric de l'argument que s'exposa, almanco en alguns casos concrets. Ja se sap que, en literatura, els significants i els textos sempre admeten una pluralitat d'interpretacions. De fet, una vegada que un text literari "escrit o oral" arribi al lector o a l'oient, la interpretació que en faci aquest no té per què subordinar"se a la interpretació o a la intenció de l'autor.
Però ara voldria recordar que hi pot haver un tipus de literatura en la qual, de forma més radical que l'al·legòrica, es plantegi la diferència i la distància entre el que és "reflectit o arreplegat en el pla dels nostres coneixements, sempre limitats, per descomptat" i el de les exigències ètiques o fins i tot estètiques, el que hauria d'esser, el que seria desitjable que fos, tot el que conforma el pla dels nostres ideals, tant morals com formals.
Des del punt de vista de l'autor, quan ens hi posam "a escriure" tenim perfecte dret a confrontar la realitat i els ideals. De fet, la defensa d'unes concepcions, o d'un ordre moral, i, inversament, la condemna i el rebuig d'unes realitats que no ens agraden "o més aviat ens repugnen" solen esser motivacions efectives d'aquest fet de posar"nos a escriure. Si això és així, i si això és perfectament lícit, aleshores la fórmula tradicional podria passar a funcionar també com un indicador d'aquesta contraposició entre el món real que no ens acaba de fer el pes i el món ideal que és el que voldríem o freturam.
L'únic inconvenient és el temps passat amb què s'expressa l'obertura tradicional. De l'«això era i no era» hauríem de passar a l'«això és i no és». Perquè aquest és el difícil terreny dels valors, la seva existència és més una proposta o una exigència que una realitat. O dit d'una altra manera: la seva realitat és la de proposar"se com a metes desitjables, especialment o fortament valuoses. El que passa és que en l'àmbit de l'ètica "i també, per descomptat, en el de l'estètica", per paradoxal que pugui resultar a algú, el que no és (encara) pot tenir més valor que el que és (més aviat per desgràcia).
