Tot era d'allò més emmidonat. A la monòtona foto oficial sempre hi apareixia qualcú hermèticament encorbatat fent el paripé, enervantment oficialista. Tot plegat, d'una rutina que avorria els petroliers. Si ja era així des de Pelai, aquests darrers tres anys havíem arribat a l'encefalograma pla i allisat. Només adesiara es produïa alguna lleu variació del programa, com és ara quan la Guàrdia civil va haver de salvar la integritat física de l'aleshores president Matas, assetjat pels rojos a Felanitx. Però, res, no es produïa ni una llenegada, i els fotògrafs anaven desesperats: per treure una mica de suc a inauguracions, encontres i signatures, havien de deixar les seves neurones sense alè. Han arribat els rojos en coalició amb els independentistes i el panorama es torna una mica tropicaloide, perd aquella seriositat de corbata Hermès que havia caracteritzat el país des de Pelai. Per començar, el president Antich riu, sap riure. La seva rialla no ha passat per cap curset de cosmètica política. Simplement, riu com un algaidí que té rialles. És una rialla de persona, d'al·lot content "o sorprès. No és una rialla de laboratori. Antich no assaja davant el mirall, com altres polítics que arribaren tan amunt en la nostra comunitat. No s'arregla el món amb una rialla, però almenys no l'empra com a una eina mediàtica. Que rigui a voler, el president, ara que pot, perquè n'hi ha més de dos que li volen fer perdre les rialles. Però, digau-me, la foto-foto, la foto del segle "o des de Pelai", no és la de l'honorable consellera Margalida Rosselló obrint el mollet de s'Estanyol? Sembla que la clau estava rovellada i va necessitar l'ajuda d'un veïnat, però són de veure aquestes dones fent-li mambelletes, aplaudint una al·lota del país, senzilla, encara radical, portadora d'un entusiasme i d'una fe que per ara no han naufragat contra la vida quotidiana, com digué Maiakovski que li havia passat a l'amor. No duia res de Loewe ni de Cartier. La seva figura és més associable al llaütet que no a la llanxa motora, a la pesca amb canya que no a l'arpó. Veurem. Ara per ara, Margalida Rosselló, una progre de solapa de llibre, ens ha entendrit amb un gest a favor de la gent, de les persones, un gest per fer front a la cobdícia insollable d'aquesta petita pàtria.