La beatitud

El solellet de l'hivern és un do del cel pel qual les persones de bona casta no es cansen de donar les gràcies. Un poc de sol daurant l'atmosfera transparent, l'aire fred de l'hivern, atemperant un recer orientat a migdia, conté els elements bàsics perquè en aquesta vall de llàgrimes ens poguem fer una imatge del paradís. Sembla mentida que aquest solellet acaronador, voluptuós, com de seda, aquell solellet de pastoral beethoviana pugui ser el mateix que, ara, vomita cascades de foc damunt una atmosfera africana i indefensa. I és així que una part de la població illenca, potser identificable com els vestigis de la pagesia, organitza tots els seus moviments d'acord amb la calor. Es tracta de trobar l'escletxa per on un alè de fresca travessa l'aire enfornat. Veureu com els moviments de les persones i els dels animals s'alenteixen, s'acompassen a un ritme desmaiat, perquè no es perdi ni un mil·ligram de l'escassa vitalitat que la temperatura deixa a disposició dels usuaris. Hi ha un instint compartit per persones i animals domèstics, l'instint de la frescor s'amagui on s'amagui, passi per on passi. Veureu un ca adormit en un punt determinat del corral, i podeu assegurar que aquell és el lloc més fresc de l'entorn. O veureu les persones triant, entre un catàleg variat d'ombres, la més reconfortant per a la respiració. Es tracta de dur-se als pulmons una mica d'aire que no els socorri. Les persones també adopten algunes maneres cinegètiques: vigilen pacientment el més mínim moviment d'una branca, una fulla d'arbre arrossegada peresosament: qualsevol indici de brisa temptejant les hores més feixugues. Es vigila amb especial atenció una o altra cantonada que l'aire sol fregar tot d'una que es desvetla. I, quan arriba el moment, veureu com hi comencen a aparèixer cadires i cossos que, mentre duri aquella mica de conhort, estaran allà, simplement hi estaran.