El que gairebé tothom suposava ja s'ha fet realitat. El canyellisme, retirat als seus quarters d'hivern des de fa anys, ha retornat al camp de batalla. Aquells rumors que asseguraven que tant Cañellas com altres dirigents i significats militants conservadors varen rebre els resultats del 13 de juny amb brindis de cava, ara pareixen prendre consistència. Com a poc metafòricament segur que varen ser molts els canyellistes que brindaren. En política un mateix resultat electoral té conseqüències exactament contràries, segons perquè servesqui. El resultat del PP per Jaume Matas és una derrota, perquè ell era el president i ara ja no ho és. El mateix resultat pels seus crítics (canyellistes) és una victòria en clau interna perquè Cañellas sempre va ser president de resultes de cada una de les eleccions i la primera vegada que no es presenta el PP perd el Govern i tots els consells insulars. De poc o res, serveix que els conservadors mantenguin el percentatge. El resultat pràctic, govern o oposició, és l'únic que compta. Tota la resta no passa de ser simples excuses, més o manco ben argumentades. Si Matas fos president el canyellisme seria mort, perquè a tot partit que governa la crítica interna no és més que una anècdota. Fins i tot aquest sector no tendria ni tan sols la possibilitat de trencar el PP per fer un partit regionalista dretà que pogués ser un competidor, perquè no trobaria ni gent ni finançament suficient per tirar endavant l'aventura. En aquestes condicions, una operació així no seria més que fer potadetes. Però no és aquest, el panorama amb el qual s'enfronta ara el PP. El partit és a l'oposició. Té una generació irritada per expectatives de futur que s'han trencat. Té un corrent intern que s'està organitzant i que fàcilment podrà recollir el suport de tota la llarga llista d'agreujats militants que veien, i veuen, en Matas un penet massa xulo (paraules de Cañellas a l'executiva del PP de després de les eleccions) que els ha volgut fer agonollar. A un president se li aguanta tot perquè no hi ha més remei. A un expresident, derrotat i que no aixeca precisament entusiasme personal, no se li aguanta res. El panorama, per tant, per a Matas i la direcció del PP a Madrid, és considerablement preocupant. Les opcions que tenen van des de les simplement dolentes a les nefastes. La dolenta seria una llista d'integració, que passaria perquè el PP deixàs en el calaix els falsos missatges centradors i tornàs a les essències d'imatge canyellista i, el que és pitjor per a Matas i el seu cercle reduït d'encara fidels, per acceptar una ampla quota de poder canyellista a la cúpula del PP. Això, per a Matas i assessors, seria tant com prendre un litre d'oli de ricí. L'opció nefasta seria un enfrontament entre una llista matista i una de canyellista. Passàs el que passàs, seria terrible. Si Matas s'imposàs, els canyellistes tendrien les portes obertes per trencar amb el PP i enregistrar els estatuts del nou partit, que ja tenen redactats. Això minvaria molt les possibilitats electorals dels conservadors a quatre anys vista. I si s'imposassin els canyellistes, seria la fi del matisme. Matas se'n podria salvar, segurament anant a Madrid o acceptant un càrrec de Madrid aquí, i el PP tendria una presidenta (que tothom coincideix a dir que seria Catalina Cirer) amb el suport en bloc del canyellisme, que és precisament la situació que la direcció de Madrid no vol veure ni en pintura. En resum, una situació complicada que s'assembla molt a l'inici d'un eclipsi total.