M'ho havia posat fàcil a mi mateix. Perdonau-me la immodèstia.
Però els lectors que tenen la santa paciència de pentinar
dominicalment aquests escrits tendran ben present que la setmana
passada el titulàrem Qüestió de sous. Ara no faré una autoanàlisi
de l'article anterior, si bé potser convendria dir que transpuava
un cert bucolisme arcàdic. I, a més de ser molt condescendent amb
el poder establert, lluïa una superficialitat considerable,
condicionada entre altres raons, i mai tan ben trobada l'excusa
pietosa, per l'espai de què disposam.
Volia, aprofitant aquesta altra tongada, matisar-ne una mica el
contingut tot fixant-me en aquells aspectes més impúdics i si voleu
abusius de l'apujada de sous; així com també, descloscar altres
elements, col·laterals per ventura, però poc decoratius de la
pràctica política diària: assessors que no assessoren, d'altres que
supleixen la feina del batle i tots dos cobren per un estil, massa
per a un municipi de no gaire volada però de molts de voladissos i
altres elements constructius/destructius; o de la túpida maregassa
que conformen les empreses públiques. Fins i tot havia pensat el
títol: Qüestió d'ous, que essent recurrent amb l'anterior,
m'evitava trencar una norma autoimposada: no fer sèries
d'articles.
Però, en el decurs de la setmana, algunes raons m'han fet
canviar de parer. En primer lloc perquè és un títol un xic
irreverent (tot i que la irrevència, segurament li prové de la
interposició lèxica del castellà); en segon lloc, perquè un
col·lega de la ploma, que mira el món des d'una altra òrbita, ha
fet vots de tractar el president Antich "no diu res del
vicepresident o dels altres consellers" amb el respecte inherent al
càrrec i, de passada, ens ha acusat a altres "jo m'hi he sentit
al·ludit" de no haver fet el mateix amb els honorables que ho han
estat del PP. (Per tant, fent meva la seva recomanació he decidit
incorporar aquesta norma deontològica encara que l'apliqui en
caràcter retroactiu, i eliminar, per no ferir susceptibilitats
caducades, aquest títol); en tercer lloc, perquè aquesta setmana ha
vengut n'Aznar i això són paraules majors; no convé perdre les
manades pel rostoll.
És curiós que, d'entre la indiferència i la ignorància amb què
s'ha referit a les qüestions de les Illes, hagi resaltat la
irrellevant absència, fortuïta diuen, d'un tros de bandera. Resulta
curiós que un home que diu no saber gaire coses del que passa aquí
sigui el que ens comuniqui a la majoria un fet tan insignificant.
Jo estic convençut que al Sr. Aznar poc li importava fer conèixer
de primera mà, ni que sigui com un element de crítica, aquest fet
als ciutadans de les Illes; entre altres raons perquè deu ser
conscient que l'absència de certes banderes a uns ens fa feliç i a
la majoria els deixa indiferents. Les paraules d'Aznar tenien uns
altres destinataris. En primer lloc, uns de selectes: els
inquilins, jacobins en essència, del carrer Ferraz; en segon lloc,
uns de genèrics: els nacionalistes, practicants o no, espanyols als
qui reclamava que s'allunyin de les intencions de votar el PSOE
perquè rere aquestes sigles i en el cul del cove de no sé quins
pactes s'hi amaga la desmembració de l'estat espanyol. Falaç
suposició! Però no li interessa tant el fet en si aquí com el
rebombori que en pot treure allà (Madriz). Com un eclipsi, la
insignificant lluna tapant la llum del sol! Com un estigma, la
interposició que patim!
També de passada parlà d'alts càrrecs. Si fos tan bon coneixedor
de la realitat pitiüsa com ho demostrà amb el fet de la bandera, no
li hauria passat per malla denunciar un exconseller que
s'autosubvencionava o una ex no sé què que inaugurava, no
col·locava, primeres pedres de cetres d'ensenyaments inexistents,
no pressupostats i fantasmagòrics. Potser hi havia d'escolaritzar
els argentins! N'Aznar, que sense voler sap tantes coses, segur que
en té la resposta.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.