M'ho havia posat fàcil a mi mateix. Perdonau-me la immodèstia. Però els lectors que tenen la santa paciència de pentinar dominicalment aquests escrits tendran ben present que la setmana passada el titulàrem Qüestió de sous. Ara no faré una autoanàlisi de l'article anterior, si bé potser convendria dir que transpuava un cert bucolisme arcàdic. I, a més de ser molt condescendent amb el poder establert, lluïa una superficialitat considerable, condicionada entre altres raons, i mai tan ben trobada l'excusa pietosa, per l'espai de què disposam.
Volia, aprofitant aquesta altra tongada, matisar-ne una mica el contingut tot fixant-me en aquells aspectes més impúdics i si voleu abusius de l'apujada de sous; així com també, descloscar altres elements, col·laterals per ventura, però poc decoratius de la pràctica política diària: assessors que no assessoren, d'altres que supleixen la feina del batle i tots dos cobren per un estil, massa per a un municipi de no gaire volada però de molts de voladissos i altres elements constructius/destructius; o de la túpida maregassa que conformen les empreses públiques. Fins i tot havia pensat el títol: Qüestió d'ous, que essent recurrent amb l'anterior, m'evitava trencar una norma autoimposada: no fer sèries d'articles.
Però, en el decurs de la setmana, algunes raons m'han fet canviar de parer. En primer lloc perquè és un títol un xic irreverent (tot i que la irrevència, segurament li prové de la interposició lèxica del castellà); en segon lloc, perquè un col·lega de la ploma, que mira el món des d'una altra òrbita, ha fet vots de tractar el president Antich "no diu res del vicepresident o dels altres consellers" amb el respecte inherent al càrrec i, de passada, ens ha acusat a altres "jo m'hi he sentit al·ludit" de no haver fet el mateix amb els honorables que ho han estat del PP. (Per tant, fent meva la seva recomanació he decidit incorporar aquesta norma deontològica encara que l'apliqui en caràcter retroactiu, i eliminar, per no ferir susceptibilitats caducades, aquest títol); en tercer lloc, perquè aquesta setmana ha vengut n'Aznar i això són paraules majors; no convé perdre les manades pel rostoll.
És curiós que, d'entre la indiferència i la ignorància amb què s'ha referit a les qüestions de les Illes, hagi resaltat la irrellevant absència, fortuïta diuen, d'un tros de bandera. Resulta curiós que un home que diu no saber gaire coses del que passa aquí sigui el que ens comuniqui a la majoria un fet tan insignificant. Jo estic convençut que al Sr. Aznar poc li importava fer conèixer de primera mà, ni que sigui com un element de crítica, aquest fet als ciutadans de les Illes; entre altres raons perquè deu ser conscient que l'absència de certes banderes a uns ens fa feliç i a la majoria els deixa indiferents. Les paraules d'Aznar tenien uns altres destinataris. En primer lloc, uns de selectes: els inquilins, jacobins en essència, del carrer Ferraz; en segon lloc, uns de genèrics: els nacionalistes, practicants o no, espanyols als qui reclamava que s'allunyin de les intencions de votar el PSOE perquè rere aquestes sigles i en el cul del cove de no sé quins pactes s'hi amaga la desmembració de l'estat espanyol. Falaç suposició! Però no li interessa tant el fet en si aquí com el rebombori que en pot treure allà (Madriz). Com un eclipsi, la insignificant lluna tapant la llum del sol! Com un estigma, la interposició que patim!
També de passada parlà d'alts càrrecs. Si fos tan bon coneixedor de la realitat pitiüsa com ho demostrà amb el fet de la bandera, no li hauria passat per malla denunciar un exconseller que s'autosubvencionava o una ex no sé què que inaugurava, no col·locava, primeres pedres de cetres d'ensenyaments inexistents, no pressupostats i fantasmagòrics. Potser hi havia d'escolaritzar els argentins! N'Aznar, que sense voler sap tantes coses, segur que en té la resposta.
