Si heu vist «Testomoni de càrrec», recordareu que Tyrone Power, l'assassí, és exculpat perquè la seva dona enganya el jurat jurant en fals; però quan ja està lliure presumeix cínicament del seu crim i li diu que se n'anirà amb una altra. Aleshores la dona treu un ganivet de la bossa i el mata. La infermera del jutge crida horroritzada: «L'ha assassinat». Però el jutge, Charles Laughton, que havia contemplat tota l'escena sense immutar"se, corregeix: «No: l'ha executat». El jutge entenia que, més enllà de legalismes, qui la fa l'ha de pagar.
Fa poc que la Fiscalia General de l'Estat ha avalat la tesi que Pinochet s'ha de poder emparar en la inmunitat davant l'acusació dels crims que va ordenar quan era la màxima autoritat xilena. Aquesta puntualització legal no és gaire simpàtica, però els juristes competents han de poder dir"hi la seva quan es discuteix un tema del seu ram. Allò que ja no és tan correcte és divulgar la seva opinió amb embolics ben discutibles i inoportuns. Per fer"nos entendre que, a un cap d'Estat com Pinochet, no li ha de poder passar res, diuen que és el mateix cas que si es tractàs del rei. Grans comunicadors i intel·ligències preclares, sens dubte, aquesta gent de la Fiscalia General. I un, com a alumne aplicat que vol ser, amplia l'explicació: Pinochet, el rei, Ceaucescu, Hitler i Mussolini han de ser tractats igual, com a caps d'Estat que són o han estat. Valent favor li han fet, al ciutadà Juan Carlos. Ell, que en lloc de fer"se fort en la lletra de la Constitució intenta, amb els seus actes, legitimar el càrrec. I bé que ho retreuen, els partidaris de la monarquia i de la seva persona. No paren de recordar"nos el seu comportament amb motiu del 23 F. D'immunitat, per tant, res de res. Les monarquies, com tots els règims, no s'aguanten mai per les constitucions, sinó per l'opinió pública o per la força bruta. La Fiscalia hauria d'entendre que els oprimits necessiten alguna sortida. Almenys no ens ha de tirar en cara que, de segons qui, ho haurem d'aguantar tot. Quan un missatge com aquest arriba al poble, aquest poble, perduda tota esperança en la justícia (i, de dimecres ençà, també en l'Apocalipsi), està legitimat per produir personatges com Mateu Morral (que no heu de confondre, com va fer Bandrés, amb Mateu Morro), l'anarquista sabadellenc que va tirar una bomba a la carrossa d'Alfons XIII, el padrí del rei. No sembla, per això, gaire amistós amb la família reial sostenir, en públic, que si el rei fa les coses que fa, doncs molt bé, però que si fes les que va fer Pinochet, doncs també molt bé. Els civils abstemis de legalismes tenim els conceptes d'impunitat i d'immunitat molt pròxims, i els juristes no haurien de confiar tan frívolament en la nostra precisió semàntica.
La immunitat no és més que una limitació a la civilització i a la justícia. És sempre una claudicació del dret davant raons pràctiques o raons de força. La immunitat dels parlamentaris és només una garantia contra un mal ús de la llei que pugui condicionar la seva llibertat d'actuació política. La inmunitat dels caps d'Estat en exercici és la concessió indecent de la diplomàcia a la hipocresia necessària per mantenir les formes i els negocis en les relacions internacionals. És un tema tèrbol que no hauria de sortir dels jutjats ni de les Facultats de Dret: només mostra l'enginy que té la llei (i els juristes) per conviure plàcidament, assèpticament, amb el mal. Seria massa demanar, que els fiscals espanyols aprenguessin de Charles Laughton a no perdre de vista la realitat?
