Aquesta nova legislatura s'ha obert amb una mica de polèmica. O com a mínim s'ha tocat un tema que ofereix davant l'opinió pública un grau elevat de morbositat. I no ens enganem, la gent d'ara, d'abans i de demà, li agrada més tres unces de morbositat o de xafardeig que no dues arroves d'arguments sòlids i pascalianament ben travats. I els mitjans de comunicació, mèdiums dels gustos de la gent, se n'han fet ressò. Em referesc al sou dels polítics.
És, d'entrada, aquesta una qüestió complicada i on les generalitzacions i les banalitzacions trivialitzen el tema i només ofereixen una mica de pornografia als especuladors de barra de bar. En primer lloc, caldria afrontar l'assumpte amb una mica de perspectiva, cosa que no he observat que s'hagi fet aquests dies, i indagar què es cobra en idèntiques circumstàncies a les denominades velles democràcies europees, cosa que també suposaria una tasca d'investigació sobre si els contextos són semblants. En segon lloc, i davallant a una esfera més nostrada, caldria exigir una llei com cal de finançament dels partits polítics. És consabut que els partits necessiten, per al seu funcionament, unes infraestructures "locals, administratius, publicacions i, sobretot i per damunt de tot, campanyes electorals" que necessiten uns diners. La quota dels afiliats no basta per mantenir aquest engranatge. Per tant, és consabut gairebé de tothom que els partits polítics es financen en una part amb la col·laboració econòmica dels càrrecs electes. En tercer lloc cal dir que com quan es parla de sous les xifres que s'ofereixen solen ser brutes, sense descomptar la quota de l'IRPF, ni la S. social. Un polític mal retribuït i uns partits polítics mal finançats obren la porta, si no justifiquen, les sempre omnipresents fantasmagòriques, mai no quantificades i a més a més no cotitzables a hisenda «comissions», «sobrets», etc; per tant lluny de qualsevol control i de qualsevol transparència. És obvi que no descart una altra pregunta, si aquestes suposades «comissions», «sobrets», etc. són secrets; continuarien existint malgrat un correcte finançament de partits i càrrecs electes? Llavors sí que caldria una tasca de fiscalització i d'acarnissament contra la degradació i la manca d'ètica.
Passant a una altra esfera. Realment cobren tant els polítics? Crec que si es comparava amb els sous que es perceben per l'exercici de les professions liberals amb una dedicació normal la diferència no és tanta; potser oscil·laria, en els pitjors dels casos, entorn del milió/milió i mig annuals bruts; és prou aquesta quantitat per compensar la dedicació de matí, horabaixa i vespre, dissabtes i diumenges a què el càrrec obliga? I la pèrdua de la qualitat de vida traduït en una apacible vida familiar, unes vacances com calen, uns horaris normals, una dedicació laboral i professional fossilitzada? I la responsabilitat? És clar que qui no vol pols que no vagi a l'era... Però algú se l'ha de menjar, aquesta pols. És cert que, en aquest ball de números, sobretot, algun batle o regidor d'Ajuntament no se les guanya, les faves que s'ha posat a la nòmina Bé, però hi ha de tot a la vinya del Senyor...
Finalment, permeteu-me un darrer punt: per què ningú no s'escandalitza que una empresa, posem per exemple un banc, tengui un gran increment de beneficis en la mateixa mesura que s'escandalitzen davant el sou d'un polític?
Mentre hi hagi un intent de presentar aquest assumpte com a demoníac, com a tots són iguals, s'està fent el joc a aquells que precisament adduint aquest argument, els altres són iguals que nosaltres, es creuen que el poder és seu i només seu.
