En cas de mirar-la a la cara hauria sabut de qui es tractava, però no ho vaig fer. Tampoc no vaig reparar l'expectació discreta que despertava a la gent. Després, en saber qui era, vaig recordar que les persones de l'entorn la miraven amb simpatia, encara que de coa d'ull per tal de no importunar-la. Els mallorquins són discrets de mena, beneïda sort! Però tornem al que deia. Tot i la meva indiferència, em vaig fixar que vestia de blanc i que l'acompanyaven una altra senyora, una mica més jove que ella, i un nin, potser nét seu, si s'ha de jutjar per la manera com ambdós es parlaven. Allò que em dispòs a contar és una anècdota insubstancial, però que tanmateix defineix el tarannà de la persona a la qual faig referència. Va succeir en el mercat de Santa Catalina, abans d'ahir dematí. Les tres persones citades eren a un trast de verdures i fruita. Quan els tocà el torn, la senyora vestida de blanc va comprar coses de temporada. Hi havia a la seva bossa mongetes tendres i melicotons, res que cridàs l'atenció pel seu cost elevat. Em va començar a interessar. Era evident la seva bona criança. Sabia comprar. I comprava amb mesura, cosa que no fan les noves-riques. Aquestes, les noves-riques, parlen a crits, grapegen i tasten els productes i si necessiten tres-cents grams d'una cosa en compren un quilo i mig. Les noves-riques, en el mercat, es fan insuportables, fins al punt que la seva opulència constitueix una agressió per a tots els que se'n fan càrrec. Són gent llaminera que em fascina i em fa fàstic. No és el cas de la senyora que comprava davant mi. Així que continuaré parlant d'ella. Mentre la senyora vestida de blanc triava què més se n'enduia, el nin, que devia tenir uns sis o set anys, li va fer saber que tenia set, i ella li assenyalà el trast de begudes que hi havia uns metres més enllà. «Vés-hi "va dir-li en castellà", demana si et volen convidar a beure un tassó d'aigua, i dóna les gràcies». Dit i fet. Instants després, l'al·lot tornava amb una botella d'aigua mineral. «Això val diners "va explicar-li la senyora vestida de blanc, alhora que li donava dues monedes de cent". Vés i paga». Tanmateix, no la hi volgueren cobrar. Quan la senyora vestida de blanc va continuar el seu recorregut per la plaça, un badoc em va dir: «no l'ha coneguda? És la germana del Rei, dona Pilar de Borbó». I no, no l'havia coneguda. Però, en saber la seva nissaga, no em va sorprendre el seu comportament exquisit. Històricament, els Borbons sempre han sabut comportar-se en el carrer, fins i tot més que en els palaus. I dona Pilar no tenia perquè ésser una excepció. En resposta a la discreció mallorquina que també em caracteritza, vaig deixar de dir-li allò que li dic ara: Senyora, chapeau. Hi ha detalls que captiven. I amb dues-centes pessetes s'ha guanyat el meu respecte.