En la mort de Claudio Rodríguez

Qui escriu aquestes línies sense cap especial facilitat "primer a bolígraf, després en la pantalla del processador o de l'editor de textos" confessa la seva preferència pels poetes o artistes més aviat del segon grup. Això explica que els dos poetes contemporanis de llengua castellana que més l'han interessat (juntament amb els de l'escola de Barcelona, per raons de proximitat) siguin Nicanor Parra, el professor de física xilè revoltat contra tot "que un no sap com va poder superar el pinochetisme" i un company "és un dir" que acaba de tocar el dos i que, per tant, tenim ara com una excusa especial per a parlar-ne.

I Claudio Rodríguez, que vàrem tenir aquí oportunitat d'escoltar fa tres o quatre anys gràcies a una lectura organitzada per la Fundació Pilar i Joan Miró, ens ha deixat fa pocs dies, víctima d'un càncer de les vies respiratòries, del qual havia estat operat fa un any. Jo encara record la impressió que va fer-me l'aparició de Don de la ebriedad, que va guanyar el premi Adonais de 1953 i va esser publicat, aquell mateix any, en la col·lecció del mateix nom, d'un cert prestigi i minsos volums. Després he acompanyat com a lector el molt compassat seguici dels seus llibres successius: Conjuros (1958), Alianza y condena (1965), El vuelo de la celebración (1976) i Casi una leyenda (1991). Sols ha publicat cinc llibres en 46 anys; òbviament, Claudio Rodríguez no era cap grafòman. De fet, la seva poesia és sobretot per a esser escoltada. Els seus conjurs i les seves exhortacions, pertanyen de ple a la literatura oral. Les seves frases són molt breus, gens ampul·loses, i el seu estil ha estat titllat d'exclamatiu. Perquè, en efecte, en el seu discurs nerviós i entretallat abunden les exclamacions. Per altra banda, els seus versos "sobretot a partir del seu segon llibre" no es preocupen de cap recompte de síl·labes. La comunicació de l'emoció poètica hi és constant, tanmateix, i ben efectiva. Claudio Rodríguez és un descobridor constant i meravellat d'epifanies.

Sense cap dubte, és el poeta peninsular més original, en llengua castellana, de la segona meitat del segle que acabam. I ho és, sobretot, en funció del casticisme genuí del seu castellà d'un altre món "un castellà que no té res de llibresc, après en les deus més pures de les demorades converses amb gents de tota condició" com també de la seva permanent capacitat per a meravellar-se davant la realitat i transmetre'ns les epifanies descobertes.

A aquestes tan singulars capacitats lingüística i d'observació de la realitat, cal afegir també la seva excepcional bonhomia i disponibilitat per a la solidaritat i la comunió, aquella qualitat ètica que li va fer escriure, per exemple, no sense ironia: «...tan ricos/ de propaganda, de canción tan pobres». O aquella doble pregunta amb què acaba el poema A mi ropa tendida: «Qué es este amor? Quién es su lavandera?». O aquell altre vers final en què es refereix a «todo lo mío, todo lo vuestro, todo lo que hermana!».