Ara va de bo?

Tot i acceptant que el temps no passa debades i que fins i tot esforços com els de Jaume Vidal Alcover no poden tenir assegurada cap continuïtat, me sembla d'una injustícia manifesta que l'amic Grimalt no hagi fet cap referència als de Blai Bonet, Miquel Àngel Riera, Guillem d'Efak i Damià Huguet, tots els quals "sense pretendre recuperar exactament la llengua depurada de les senyores àvies botifarres i de casa bona" tanmateix han mallorquinejat sempre, prou responsablement i elegantment, en el seu llenguatge: sovint per no dir sempre amb admirable eficàcia literària, cadascú al seu nivell. Òbviament, per dissort, cap d'aquests poden esser ja proposats a l'Institut. Però, davant l'abstenció de cap proposta per part del nostre màxim especialista en les Rondalles, i amb l'esperança que alguna pugui eventualment coincidir amb les que accepta que li poden haver passat per malla, jo no me quedaria a pler sense fer les meves, sense cap pretensió de constituir cap nòmina exhaustiva, per descomptat, i exercint també el meu dret a caure en alguna omissió.

Per començar, hi ha els dos casos de Miquel Bauçà "que fins i tot és felanitxer" i de Baltasar Porcel, andritxol que sempre ha exercit, amb l'especial avantatge que, visquent tots dos a la metròpoli, no suposarien cap despesa de passatges.

També crec que podrien fer perfectament la feina companys, per exemple, com Antoni Serra, solleric; Antònia Vicens, santanyinera; Antoni Vidal Ferrando, santanyiner també; Àngel Terrón, panet si no m'erro; Jaume Santandreu, pagesot de per devers Manacor (tan poc noucentista); Gabriel Florit, sineuer de pes i d'empenta; o fins i tot Hilari de Cara "mirau per on", nascut a Melilla i que ara fa de professor per Nova York. Perquè no tenc cap dubte que qualsevol d'aquests companys d'escriptura podria participar amb tota dignitat en les feines de la Secció filològica, en justa defensa de les vitenques contribucions insulars a la llengua comuna.

Ara, ¿quin sentit pot tenir la discussió de si tenim o no tenim lletraferits amb capacitat per a contribuir al manteniment i a la promoció de les formes pròpies més genuïnes, si partim sols de la base d'uns suggeriments de Xavier Bru de Sala i no de cap voluntat d'aggiornamento específica "que és el que realment caldria" per part de la Secció filològica? Sense aquesta voluntat de canvi, que encara està per demostrar, tot plegat la nostra podria esser una discussió ben bizantina.

Tot garbellat, ¿no podria esser més útil concedir a l'amic Grimalt que, tal vegada, no hem estat capaços de treure tot el partit que era possible de les nostres formes més castisses i manco normativitzades o passades per l'adreçador? Perquè, en tot cas, si fos així, el que seria del tot absurd seria pretendre donar-ne tota la responsabilitat exclusivament als escriptors. El conjunt de les forces ensenyants, de l'Establishment de l'ensenyament, incloses les entitats culturals i fins i tot bona part d'aquell sector de l'opinió pública preocupada pel tema, també tendrien alguna responsabilitat en la feta. Per ventura no hi ha qui pensa i predica que la situació del català és tan compromesa i delicada que sols mitjantçant l'homogeneïtzació de les formes verbals "per exemple" i la defensa a ultrança de l'estàndard més asèptic és possible de salvar-lo? En definitiva, no hi ha qui pensa que les diferències dialectals i de registre són avui en dia un luxe que no ens podem permetre? Per altra banda, l'exclusió del professor Grimalt de les tasques de la Secció filològica és "des de fa molt de temps" tan absurda com ho ha estat la del professor Solà.