Supòs que com la majoria de ciutadans d'aquestes illes, tenc una visió fragmentària dels actes institucionals d'aquests darrers dies. Em referesc als de la investidura del president Antich. D'aquesta visió fragmentària, me'n queden moltes imatges que servirien per simbolitzar la fe en el futur, en la il·lusió. S'ha dit que el futur ens interessa a tots perquè és el lloc on hem de viure la resta de les nostres vides. Tot un seguit de somriures fixats per les càmeres dels fotògrafs anunciaven la necessitat de creure que el canvi polític ens duria dies millors. Però, com és natural, aquest futur era, i encara és, un espai sense límits, la qual cosa vol dir una pura abstracció, i aquí ve allò que molts ens preguntam aquests dies. Com s'arriba a concretar aquest futur millor a partir d'una acció de govern? Em tem que som propensos, els humans, a esperances desmesurades, en part perquè l'oratòria política és bàsicament retòrica, i en part perquè sorgim d'una història en la qual no s'ha pogut confiar massa en la feina ben feta (i aquestes històries acaben formant societats miracleres).
La primera vegada que Nelson Mandela va ser elegit president de la República Sud-africana em va envair una sensació de goig incontenible que naixia del reconeixement puntual de la dignitat humana. Però aquell goig se'm va estroncar de cop quan una amiga em va situar just davant la realitat del dia després. I aquesta realitat comprenia una mínima possibilitat de millora material de la vida quotidiana de tants i tants de milions de pobres sud-africans. És tota una altra dimensió, ja ho sé, però per més que no podem deixar de cultivar la utopia, tant de jardí com de bosc, és necessari que confiem una miqueta més en nosaltres mateixos, en la millora per la qualitat de la nostra feina, que no en prefiguracions del futur nascudes de l'eufòria d'un canvi. Ara aquesta eufòria s'anirà rebaixant una mica cada dia en contacte amb els problemes reals. Per exemple, en contacte amb el fet de la marginació social, per fer esment només d'un dels temes al·ludits pel president Antich i que més s'han ressaltat. D'aquí que les condicions materials de la vida de tota la població marginada es moguin en una direcció realment positiva, passarà temps, perquè la maquinària que pot produir aquest moviment és d'una lentitud enervant. I així i tot. Però ni la impaciència ha de ferir la il·lusió, ni la paciència ha de permetre un minut de descans als nostres governants.
