Segons quins temes no pareixen propis o adequats per a un article periodístic. En realitat, podríem dir que es tracta de temes gairebé tabú, refuats per la sensibilitat quotidiana, que ens somouen massa com per a poder tractar-se en les pàgines de la premsa, on el lector no espera trobar-se amb determinats grops, malgrat les notícies del dia poden esser, ja de per si, força dramàtiques, realment revoltants o degoûtantes, certament més que cap comentari o article d'opinió.
Hi ha el cas llampant de la mort, o de la reflexió sobre la mort. Sovint sovint, de forma ben espessa, ens trobam amb notes necrològiques que indefectiblement ens commouen, si hem conegut el seu protagonista. Però hem de reconèixer que són rares les reflexions sobre la universalitat del fet. Segurament, en part, o molt principalment "tot s'ha de dir", per la dificultat intrínseca del tema, que tampoc no és de plaent tractament en cap circumstància.
Si ens és difícil "i, de vegades, més aviat impossible, perquè hem quedat com bloquejats" parlar de la descompareixença d'un amic o d'un company, com podríem fer-ho de la repetició constant del cas? De fet, a mesura que passen els anys, la corrua o teringa dels que ens deixen es va incrementant d'una manera tan progressiva i "tot i refuar-nos a caure dins la tragèdia spettacolosa o el melodrama", tanmateix, la desfilada ens afecta de debò i seria del tot absurd pretendre que la processó no va per nosaltres.
Una de les qüestions que ens planteja és si cal considerar-la en termes d'unitat, d'una sola realitat que es repeteix, o de pluralitat, d'una multiplicitat de realitats diferents. Diguem-ho clarament: en certa manera la mort és totalment repetitiva i, per tant, pot considerar-se sempre la mateixa, un fenomen que es dóna sobre la totalitat d'éssers o d'individus de totes les espècies vives. Però si els que la pateixen "més que l'experimenten, perquè ningú no pot saber com s'experimenta la mort (si és que realment pot experimentar-se)" són tots els éssers vivents, aleshores podríem pensar també que no hi ha dues morts exactament iguals pel fet que no hi ha dos individus exactament idèntics. En el cas de la mort humana, o de les morts humanes, la temptació és massa forta "malgrat no poder tenir-ne cap certitud absoluta" per a no concloure que cada mort és un fet únic i d'alguna manera exclusiu, que corona una vida també única i irrepetible. Si se'm permet l'expressió, podríem dir que, des d'aquest punt de vista, a la col·lecció d'ànimes que té el Totpoderós no n'hi ha cap ni una de repetida.
Un altre aspecte és la perenne actualitat del tema, que és el que realment ha motivat aquest article (com si encara ens pogués venir de nou!). I en aquest sentit és no sols inevitable ans absolutament necessari que els periòdics se n'ocupin pràcticament cada dia. Junt amb el del naixement, junt amb el del miracle constant de la reproducció de la vida, no hi ha tema que sigui de més actualitat, per molt que ens desmoralitzi o ens desconcerti.
